Per què no pots fer-te pessigolles a tu mateix?

Si portes anys intentant fer-te pessigolles a tu mateix, deixa-ho. De debò. És impossible que ho aconsegueixis.

Un estudi de la University College de Londres ha demostrat que una part del cervell pot predir les sensacions quan nosaltres mateixos ens causem, però no quan ho ha fa algú aliè. Així ho ha explicat la neurocientífica Sarah-Jayne Blakemore a ‘Scientific American’: “Quan algú intenta fer-se pessigolles a si mateix el cerebel prediu la sensació, cancel·lant així la resposta d’altres àrees del cos a les pessigolles”.

En altres paraules, el cerebel –la part del cervell que controla el control motor del cos– sap on està exactament la teva mà, i també sap que intentaràs fer-te pessigolles amb ella. La predicció de la sensació l’anul·la per complet, perquè ja no és cap sorpresa o alguna cosa incontrolable. El teu cervell sap que no és una amenaça, llavors no reacciona.

De fet, podries aconseguir-ho amb robots. Estudis han demostrat que un retard entre el moviment de la teva mà i el pessigolleig resultant pot fer-te sentir l’anhelada sensació.

De fet, com més gran sigui el retard, major pessigolleig se sentirà. Per tant, és possible fer-se pessigolles a un mateix? Sí, però només si un està disposat a invertir diners en un parell de robots.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Figures efímeres amb peces de fusta (11.000 Kapla)

Per què l’aigua del mar és salada?

L’aigua del mar porta dissolt en el seu interior multitud d’elements químics. Entre aquests, els més abundants són els ions de clor i de sodi, que representen el 90% dels ions dissolts en el mar. Aquests reaccionen entre si per formar el clorur sòdic, és a dir, la sal comuna.

Però com han arribat aquests elements a l’aigua? Per respondre a aquesta pregunta seguim el cicle de l’aigua.

La calor del Sol evapora l’aigua del mar (únicament aigua, les sals dissoltes s’hi queden), aquest vapor d’aigua forma els núvols que són desplaçats pel vent i que en arribar a zones més fredes o xocar amb les elevacions de terreny es precipita cap a terra en forma de pluja. Aquest vapor d’aigua es combina amb el diòxid de carboni (CO2) de l’aire formant àcid carbònic (H2CO3), així que l’aigua de pluja té un caràcter àcid que reacciona amb els materials de les roques, erosionant-les i arrossegant els seus elements químics als rius, i d’aquests al mar.

Aquest procés —repetit incomptables vegades— és el responsable que els elements dissolts arribin al mar. Molts d’ells es dipositen en el fons marí, uns altres com el calci (Ca) són aprofitats pels éssers vius i altres ions reaccionen formant sals que romanen dissoltes en l’aigua, en una proporció propera al 3,5%.

Però aquesta no és l’única via d’arribada d’elements químics al mar. A causa del moviment tectònic de plaques, el fons marí es mou —de forma inapreciable però constant— donant lloc a la formació d’esquerdes, l’aparició de volcans submarins i sismes submarins.

L’aigua marina s’introdueix per les fissures de l’escorça terrestre i en entrar en contacte amb zones més calentes reacciona i torna a sortir a raig en el que s’ha donat a conèixer com a ‘xemeneies hidrotermals’, que condueixen l’aigua calenta de baix cap a dalt, portant així nous elements químics.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Un circuit de "fustetes" - Kapla Mino