Per què el número 13 porta mala sort?

Per què sempre associem el número 13 amb la mala sort? Hi ha diverses explicacions. Entre elles està que hi havia 13 persones en l’Últim Sopar de Jesucrist i després va ser crucificat, que el codi de Hammurabi omet aquest nombre a la seva llista, que existeixen 13 esperits del mal, o que els calendaris només tenen dotze mesos.

Es tracta d’una superstició antiga fortament arrelada a la nostra cultura, fins al punt d’arribar a parlar d’una malaltia (triscadecafòbia) en aquelles persones que tenen por a aquest nombre. A Espanya i Llatinoamèrica els dimarts 13 es consideren de mal averany, i el mateix ocorre amb els divendres 13 a França i països anglosaxons.

Algunes dades curioses com el fet que s’eviti el 13 a la Fórmula 1, que en alguns portals s’ometi el número 13 o que a Madrid no existeixi la línia 13 d’autobús, demostren aquest recel a la nostra societat. Altres dades revelen com la vida d’una persona com Richard Wagner sembla estar lligada a aquest nombre, va néixer en un any acabat en 13, la suma de les lletres del seu nom i cognom són 13, els nombres del seu any de naixement (1813) sumen també 13, va compondre 13 òperes i va morir un dia 13.

Se sol dir: “En dimarts 13 no et casis ni t’embarquis, ni de la teva família t’apartis”. A França, per exemple, mai se li dóna a una casa el número tretze a la seva adreça. A Itàlia, la loteria nacional omet aquest nombre i les línies aèries internacionals també ho fan en els seients dels avions. Als Estats Units, els edificis gratacels i departaments donen al pis que segueix al 12 el número 14.

Però també existeixen els qui diuen que el número 13 els porta sort. I molt més els dimarts o divendres tretze.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per què badallem?

Els badalls s’encomanen més que un refredat. Els humans badallem quan ens llevem, quan mengem i fins i tot quan correm. Però, per què ho fem, si sembla que aquest gest no té cap utilitat, i a més et fa quedar malament quan ets al mig d’una reunió?

Quan fem un discurs i veiem que els espectadors comencen a badallar, ja pensem que s’avorreixen o que estan cansats. Però això no és del tot veritat. Bé, es poden avorrir, però els badalls no són res més que un mecanisme biològic perquè ens arribi oxigen extra al cervell. O sigui que badallar no vol dir que ja no puguem més, al contrari, ens permet estar més atents després perquè el cervell ja està oxigenat. El que encara no s’ha descobert és per què els badalls s’encomanen tant.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Origen del nom de les notes musicals

No us heu preguntat mai d’on ve el nom les notes musicals: do, re mi, fa, sol, la, si?

L’italià i teòric de la música medieval Guido d’Arezzo (995-1050) va introduir el pentagrama que avui coneixem i va donar nom a les notes.

Per a escollir un nom adient per a cada nota, va utilitzar la primera síl·laba de cada vers d’un himne dedicat a Sant Joan Baptista (escrit en llatí) que s’atribueix a Paulo Diácono, i diu així:

Ut queant laxis

Resonare libris

Mira gestorum
Famuli tuorum
Solve polluti
Labii reatum
Sancte Joannes

Més tard, per les dificultats de cantar UT, es va canviar aquesta síl·laba per DO. Però van haver de transcórrer cinc cents anys, fins el segle XVI, perquè es completés l’escala tal i com avui la coneixem. Es va recórrer al mateix himne d’Arezzo, i amb les inicials de Sant Joan, que llavors -en un llatí que estava a les acaballes dels seus temps- s’anomenava Sancte Ioanes. Així va ser com es va formar la setena i última nota de l’escala musical: el SI.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per què es celebra Sant Valentí?

Les parelles i l’amor tenen un dia per festejar la seva condició, el Dia dels enamorats. Gairebé tothom sap que el 14 de febrer és Sant Valentí, però el que molts desconeixen és per què se celebra aquest dia i quin és el seu origen.

Tot i que hi ha altres versions, avui us n’explicarem una que comença al s.III d.C. amb un tirà emperador romà i un humil màrtir cristià. L’emperador era Claudi III i el cristià era Valentí. Claudi havia ordenat a tots els cristians adorar a dotze déus, i havia declarat que associar-se amb cristians era un crim castigat amb la pena de mort. Valentí s’havia dedicat als ideals de Crist i ni tan sols les amenaces de mort el detenien de practicar les seves creences. Valentí va ser arrestat i enviat a presó. Durant les últimes setmanes de la seva vida, alguna cosa impressionant va succeir.

El carceller de la presó, havent vist que Valentí era un home de lletres, va demanar permís per portar a la seva filla, Júlia, a rebre lliçons del cristià. Júlia, qui havia estat cega des del seu naixement, era una jove preciosa i de ment àgil. Valentí li va llegir contes de la història romana, li va ensenyar aritmètica i li va parlar de Déu.

De sobte, una nit, Júlia va confessar a Valentí que el seu gran desig era poder veure tot el que ell li havia explicat. Acte seguit, es van asseure junts, cadascú en oració. De sobte, una llum brillant va il·luminar la cel·la de la presó. Radiant, Júlia va exclamar, ‘Valentí, puc veure, puc veure!’.

En la vespra de la seva mort, Valentí li va escriure una última carta a Júlia demanant-li que es mantingués prop de Déu i la va signar ‘Del teu Valentí’ (expressió que en anglès s’usa en els comiats de les cartes d’amor ‘From your Valentine’).

Valentí va ser executat l’endemà, el 14 de febrer de l’any 270. Explica la llegenda que Júlia va plantar un ametller de flors rosades al costat de la seva tomba. Avui, l’arbre d’ametlles és un símbol d’amor i amistat.

Des d’aleshores, cada 14 de febrer, el dia de Sant Valentí, missatges d’afecte, amor i devoció són intercanviats al voltant del món!!

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Quina seria la teva edat si visquessis en un altre planeta?

Si tens un navegador amb Java activat pots fer una ullada a ‘Your age on other worlds’, una pàgina que et permet calcular la teva edat als altres planetes del sistema solar, Plutó inclòs.

Com més lluny està un planeta del Sol més triga a fer una volta completa al voltant d’aquest, per la qual cosa la teva edat en anys de cadascun dels planetes va decreixent d’un màxim en Mercuri a un mínim a Plutó.

Però el més peculiar és el dels dies que portes viscuts a Mercuri i a Venus, doncs la seva rotació és molt lenta. En el primer un dia dura 58,6 dies terrestres davant dels 87,97 que dura un any, mentre quea Venus un dia dura 243 dies terrestres davant dels 224,7 que dura el seu any: es pot dir que a Venus un dia dura més que un any; és el dia més llarg del sistema solar.

Planeta                   Període de rotació                Període de revolució
Mercuri                                58,6 dies                                       87,97 dies
Venus                                    243 dies                                       224,7 dies
Terra                                     0,99 dies                                     365,26 dies
Mart                                      1,03 dies                                         1,88 anys
Júpiter                                   0,41 dies                                       11,86 anys
Saturn                                   0,45 dies                                        29,46 anys
Urà                                        0,72 dies                                        84,01 anys
Neptú                                    0,67 dies                                      164,79 anys
Plutó                                     6,39 dies                                       248,59 anys

Més informació a Explotarium  www.exploratorium.edu/ronh/age/

Informació extreta del web www.curiositats.cat

El primer castell

El primer castell documentat (“castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina) és de l’any 1770 a l’Arboç.

Coneix una mica l’història dels castells.

Els castells són les torres humanes que es construeixen tradicionalment, des de fa més de dos-cents anys (se’n troben referències ja al segle XVIII), al Camp de Tarragona, i que després es van estendre cap al Penedès, i durant el segle XX per tot Catalunya, Catalunya del Nord i les Illes Balears, especialment a partir dels anys 80.

Un casteller és una persona que forma part d’una colla castellera, on intervenen desenes o centenars de persones amb l’objectiu d’aixecar diferents construccions humanes, sense cap ajuda mecànica, de diversa complexitat i que han arribat a tenir fins a deu pisos d’alçada. Des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Orígens

Hom suposa l’origen dels castells, tal com s’entenen avui dia, en l’antic Ball dels Valencians, un dels que es realitzava en l’entorn de les processons religioses. Aquests balls finalitzaven amb una figura constituïda per l’aixecament d’una construcció humana, que amb el temps va anar agafant importància i alçada, fins a independitzar-se del ball. N’és una reminiscència la Muixeranga d’Algemesí. Al segle XVII la seva popularitat s’estengué fins al sud de Catalunya on eren practicades al Camp de Tarragona i comarques dels voltants, on les colles participaven en les festivitats de les viles. Al segle XVIII també es feien les moixigangues, balls també amb construccions humanes, que va dissenyar l’església per evitar -sense èxit- el desenvolupament de les torretes del ball dels Valencians.

Els inicis

El primer castell documentat (“castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina) és de l’any 1770 a l’Arboç, i els anys 1790 ja es feia servir la paraula “castell” diferenciant-lo del Ball de Valencians. El 2 de febrer de 1801, per la Candelera, apareixen a Valls els primers pilars, però no està prou documentat quina colla de les dues colles vallenques els portà a terme. Hi ha referències orals de l’any 1805 i referències escrites de 1815 de l’existència de dues colles a Valls: la Colla dels Pagesos i la Colla dels Menestrals. Les dues colles van anar canviant de nom al llarg del temps i actualment hom vol creure que l’actual Colla Vella dels Xiquets de Valls és la continuadora de la dels Pagesos, i la Colla Joves dels Xiquets de Valls la dels Menestrals. La primera, que s’ha auto-atribuït estar documentada des de 1801, es va erigir com la colla tradicional, mentre que la segona, fundada l’any 1812 pel cap de colla Josep Batet i Llobera, era de tendència lliberal. Per tot aquest valor històric, i especialment pel manteniment d’aquest art a través dels segles, la població de Valls és considerada el “Bressol dels castells”.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

On es va inventar la colònia?

Alguna vegada us heu preguntat per què el perfum que coneixem com a Aigua de Colònia, o simplement “colònia”, porta el nom de la ciutat d’Alemanya? La resposta és que va ser en aquest lloc on es va inventar, si bé el seu creador, el perfumer Giovanni Maria Farina, era italià.

I precisament a Colònia es pot visitar la Casa Farina, ara museu, on fa més de 300 anys Giovanni va fundar la que es considera la fàbrica de perfum més antiga del món, de la mateixa manera que la pròpia Aigua de Colònia és la marca de perfum que ostenta aquesta distinció d’antiguitat. A la façana de l’edifici de la Casa Farina, unes lletres daurades marquen la seva data d’origen: 1709.

Giovanni Maria Farina va decidir posar-li el nom d’Aigua de Colònia al seu invent, una solució d’olis eteris diluïts en un solvent etanol i amb olis essencials, per ser la ciutat en la qual residia i on tenia la seva fàbrica. No obstant això, l’aroma fresca de l’Aigua de Colònia no és una cosa que ens evoqui precisament a una ciutat grisa i plujosa com aquesta, i el mateix Giovanni deia que en realitat li recordava a “un matí primaveral després de la pluja”. Encara així, aquesta fragància senzilla i atemporal donaria fama a la ciutat de Colònia a tot el món.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per què les galetes Maria es diuen així?

Corre una explicació, que ha acabat convertint-se en llegenda urbana, que erròniament assegura que aquestes peculiars i famoses galetes deuen el seu nom al fet que en la dècada de 1920 l’espanyol Eugenio Fontaneda va decidir anomenar-les així en honor a la seva petita néta.

Però la realitat és que aquestes galetes van ser inventades i batejades amb tal nom mig segle abans i no a Espanya sinó en el Regne Unit.

Va ser concretament a Londres, on els mestres rebosters James Peek i George Hender Frean, propietaris de la prestigiosa ‘Peek, Frean & Co’ van decidir crear una nova i original galeta, diferent als biscuits que fins aleshores produïen i se servien al costat del tradicional te de les cinc.

El motiu era commemorar les noces Reals que se celebraria el 23 de gener de 1874 entre el príncep Alfred, duc d’Edimburg, (quart fill de la reina Victoria i Albert de Saxònia) i Maria Alexandrovna (filla del tsar Alexandre II de Rússia i Maria de Hessen-Darmstadt).

L’enllaç va tenir lloc al palau d’Hivern de Sant Petersburg i es va convertir en l’acte social més important de l’any a tota Europa. Va ser per aquest motiu pel qual Peek i Frean van voler homenatjar a la nova integrant de la Família Real Britànica amb aquest regal al que van batejar amb el nom de ‘Marie biscuit’ en el seu honor.

Els ciutadans britànics van adoptar aquestes galetes com les seves favorites, convertint-les en poc temps en un producte summament conegut en tot el planeta.

Informació exterta del web www.curiositats.cat

Per a què es fa servir el llaç groc internacionalment?

El llaç groc és un símbol consistent en un llaç de tela groga que al llarg de la història s’ha fet servir per diverses reivindicacions. Es fa servir internacionalment com a mostra de suport als afectats per endometriosi i els seus familiars. Però també ha adoptat diversos usos segons el país i el moment històric.

Els llaços grocs es fan servir internacionalment com a mostra de suport als afectats per endometriosi i els seus familiars.

Una de les referències més conegudes arreu sobre els llaços grocs prové de la cançó (a vegades en forma de poema) tradicional anglesa She wore a yellow ribbon (en català, Ella portava un llaç groc). Se’n tenen registres escrits com a mínim des del segle XVIII, i sembla que arribà als Estats Units d’Amèrica, on es popularitzà, de la mà dels colons anglesos.

Usos per país

Deixant de banda els usos internacionals ja esmentats, el llaç groc ha adoptat diversos usos segons el país i el moment històric.

A Alemanya

El llaç groc es fa servir en suport de les forces armades.

A Austràlia

El grup Save Albert Park (Salvem l’Albert Park) ha lligat llaços grocs als arbres del parc com a símbol de protesta.

El 2009 el llaç groc fou fet servir en solidaritat amb els afectats pels incendis forestals de l’estat de Victòria del febrer de 2009.

El 16 de setembre de 2012 el llaç groc fou adoptat pel suport unilateral als bombers voluntaris de l’estat de Queensland. Un mes després fou ratificat al hansard del govern de l’estat de Queensland de la primera sessió del 54è parlament.

Al Canadà

L’ús del llaç groc al Canadà no està documentat fins a la Primera Guerra Mundial, quan les mares i mullers dels soldats canadencs van començar a fer-los servir en record dels soldats. Aquest ús es mantingué durant la Segona Guerra Mundial.

A Catalunya

– Guerra de Successió

La primera referència coneguda de l’ús d’escarapel·les de color groc a Catalunya es troba en l’any 1704, per la referència a que el virrei de Catalunya Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar va prohibir-ne el seu ús partidista durant la guerra de Successió, per a evitar la publicitat del bàndol que les usava “creando discordias entre las familias”.

Ús el 2014

Segles més tard, el llaç groc es va fer servir a Espanya per reivindicar el dret a decidir de Catalunya. En aquest sentit, els senadors per Convergència i Unió van lluir llaços grocs l’octubre de 2014.

Ús el 2017

Cartell de l’Assemblea Nacional Catalana demanant posar-se un llaç groc en solidaritat amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

El 16 d’octubre de 2017, dia en el qual es van empresonar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van demanar fer ús de llaços grocs per demanar l’alliberament dels presos polítics catalans.

D’ençà que se’n promou l’ús el 16 d’octubre de 2017, hi ha hagut diversos actes reivindicatius on s’ha fet servir en diferents modalitats i formats, incloent-hi petits llaços per portar a la roba, llaços gegants desplegats en llocs públics, cadires buides amb un llaç groc o gent agrupada en forma de llaç en concentracions.

Entre les personalitats públiques que s’han sumat a la iniciativa a nivell individual portant el llaç al pit hi ha polítics, activistes i personalitats de primera línia pública com l’entrenador de futbol Josep Guardiola.

El 24 de novembre de 2017 la Junta Electoral Central del Regne d’Espanya va adoptar l’acord que impedeix portar el llaç groc als interventors, apoderats i membres de les meses electorals de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. L’acord va ser adoptat a instància d’una consulta realitzada pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Aquest fet va desencadenar una campanya demanant l’ús del color groc a les xarxes socials com a protesta per aquesta decisió.

A Corea del Sud

El llaç groc és un símbol en record de les víctimes de l’enfonsament de l’MV Sewol el 2014, en el qual van morir 304 persones.

Als Estats Units d’Amèrica

L’any 1973, el grup Dawn i el cantant Tony Orlando editaren la cançó Tie a Yellow Ribbon Round the Ole Oak Tree, que esdevingué força popular als Estats Units d’Amèrica. Aparentment inspirada en un soldat que torna a casa, la cinta groga significaria la nostàlgia per una persona estimada absent.

Posteriorment, durant la crisi dels ostatges a l’Iran, el llaç groc fou usat com a distintiu en suport als ostatges estatunidencs en el marc de la campanya Tie A Yellow Ribbon (Lliga un llaç groc), que promovia lligar cintes grogues al voltant dels arbres als espais públics. Durant la Guerra del Golf els llaços grocs es feren servir en suport a l’exèrcit dels Estats Units, però aquesta vegada no només en forma de cintes lligades als arbres sinó en moltes altres formes.

A Indonèsia

A l’Indonèsia el llaç groc és un símbol en solidaritat amb les víctimes de la Revolució indonèsia de 1998.

A Itàlia

A Itàlia el llaç groc és una mostra de solidaritat amb els presoners de guerra.

Al Japó

La medalla d’honor del Japó utilitza una cinta groga per reconèixer professionals que s’han convertit en models públics.

A Singapur

El govern de Singapur impulsà el Projecte Llaç Groc, una iniciativa per donar una segona oportunitat en la societat als ex-convictes. Durant el setembre, a Singapur es fan campanyes demanant a la gent portar un llaç groc a la camisa o samarreta en suport de la integració dels ex-presos.

A la Xina

Aquí el llaç groc es fa servir en record de l’enfonsament del Dong Fang Zhi Xing.


Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per on es circula als diferents països del món?

La majoria de conductors circula per la dreta de la carretera en vehicles amb el volant a l’esquerra i el canvi de marxes a la dreta; això passa perquè la immensa majoria de la gent (el 90%) és destra i el maneig del canvi amb aquesta mà és més còmoda.

L”origen de circular per la dreta o esquerra no és una ciència exacta. Segurament haureu sentit més d’una vegada que antigament els cavallers preferien circular per l’esquerra per trobar-se un davant de l’altre amb la mà dreta, que era amb la que la majoria d’ells manejava l’espasa.

Després, al segle XVIII, amb la proliferació dels cotxes de cavalls la cosa va canviar: el xòfer estava a la banda esquerra per fustigar amb el fuet de la mà dreta. Això els deixava millor visibilitat per l’esquerra, de manera que van començar a circular per la dreta per creuar-se per l’esquerra amb els que venien en sentit contrari. La revolució Francesa va propiciar aquest canvi en aquell país i als països conquistats o influenciats pels francesos, i la totpoderosa indústria alemanya va acabar de rematar la feina fins al punt que a Europa únicament el Regne Unit i Irlanda van mantenir (i mantenen) la circulació per l’esquerra.

A Espanya inicialment, depenent de les ciutats o províncies, se circulava per l’esquerra (cas de Madrid) o per la dreta (cas de Barcelona) fins que el 1930 es va regular a tot el territori la circulació de vehicles i de trens per la dreta, quedant com a excepció el Metro de Madrid que era anterior a aquella norma.

* Llegenda de la fotografia:

Blau Fosc: per l’esquerra.
Violeta: acostumaven a conduir sense ordre estatal establert. Posteriorment van adoptar circular per la dreta (cas d’Espanya).
Vermell clar: acostumaven a conduir per l’esquerra, ara condueixen per la dreta.
Vermell fosc: per la dreta de tota la vida.


Informació extreta del web www.curiositats.cat

Un, dos, tres…pedra, paper, tisora!

Quin és el joc més popular de la història? Algunes persones diuen que el futbol, uns altres els jocs de cartes, dames, etc. Però la resposta correcta és: Pedra, paper, tisora! Aquest s’ha convertit en el joc més popular del món, superant fins i tot el futbol.

Pedra-paper-tisora és un joc de mans de dues o més persones. El joc és conegut per molts noms, inclòs el paper-pedra-tisora, fargling, cachi-Pun, Jan-Ken-Po, kauwi-bauwi-bo, i Rochambo (USA).

Encara que els orígens exactes es desconeixen, el pedra-paper-tisora es va popularitzar a Japó al segle 19 i va adquirir popularitat a tot el món durant tot el segle 20. Pel que fa l’origen o la derivació del nom, només se sap que Ken és ‘un puny’ en japonès i Jan-Ken-Po significa ‘jocs de puny’.

Tot i així, una teoria diu que tot va començar fa més de 6,3 milions d’anys a Àfrica oriental, quan els homes prehistòrics es van tornar per primera vegada bípedes. Aquest joc no només s’utilitzava per a propòsits d’entreteniment, sinó que establia qui buscaria fruites, qui dormiria a la branca superior i qui seria el líder del grup.

Com l’evolució va conduir a tecnologies avançades, el joc va prendre moltes noves identitats.

Actualment aquest joc s’utilitza com a mètode de selecció com pot ser tirar els daus i així triar una persona de manera aleatòria per algun propòsit, encara que a diferència de la selecció aleatòria, es pot jugar amb habilitat si el joc es fa molt repetidament, perquè un dels jugadors pot reconèixer la tàctica no aleatòria de l’oponent.

El joc consisteix a mostrar alhora tots dos jugadors una mà formant una de les tres figures que diu el títol del joc: la pedra se simbolitza amb el puny tancat, el paper amb la mà oberta i la tisora amb dos dits aixecats. La tisora talla (i guanya) el paper; del contrari, el paper embolica (i guanya) la pedra rival; i la pedra esclafa la tisora. Normalment es fa durar el joc fins a tres o cinc victòries, prèviament acordades.

La cantarella o senyal que dóna pas als moviments depèn de les variants locals. Existeix un campionat internacional del joc, que combina psicologia de l’adversari i atzar, que se celebra a Toronto des del 2002.

Tot i que són 3 els elements que formen el joc, heu de saber que és possible afegir elements extra al repertori original. Una expansió popular és la de 5 armes, inventada per Sam Kass, en què s’afegeix els elements ‘Spock’ i ‘Llangardaix’ a les tres estàndard. ‘Spock’ és simbolitzat amb la ‘salutació vulcanià’ usada pel personatge Spock de la sèrie Star Trek, mentre que ‘Llangardaix’ és simbolitzat amb un gest similar a un cap, com si s’agafés un titella. Va ser nombrada a la revista Times el 2005,i va aparèixer en un capítol de la sitcom The Big Bang Theory com una invenció del personatge Sheldon Cooper, per minimitzar la possibilitat d’empats.

Les regles són:

• Tisora talla Paper. (Guanya Tisora)
• Paper tapa Pedra. (Guanya Paper)
• Pedra aixafa Llangardaix. (Guanya Pedra)
• Llangardaix enverina Spock. (Guanya Llangardaix)
• Spock trenca Tisora. (Guanya Spock)
• Tisora decapita Llangardaix. (Guanya Tisora)
• Llangardaix menja Paper. (Guanya Llangardaix)
• Paper desautoritza Spock. (Guanya Paper)
• Spock vaporitza Pedra. (Guanya Spock)
• I com sempre Pedra aixafa Tisora (Guanya Pedra)

Si voleu jugar-hi una estona, aquí teniu una versió d’internet (si us funciona la pàgina, perquè jo no he conseguit que funcionés). Jugareu contra un robot i podreu triar si voleu enfrontar-vos a un novell o a un veterà, segons el vostre nivell:

http://www.nytimes.com/interactive/science/rock-paper-scissors.html

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Els romans menjaven calçots?

Un calçot no és més que una ceba tendra blanca que es cultiva d’una manera molt especial per aconseguir que sigui allargada. Precisament és el mètode de cultiu el que li dóna el nom. I és que per tal d’aconseguir un calçot, cal anar calçant cebes ja plantades (posar terra damunt). De l’acció de calçar prové el nom del calçot. Pel que fa a l’origen hi ha diverses teories.

La primera és la que apunta que el descobriment del calçot es deu a un agricultor de Valls. L’agricultor era conegut amb el nom de Xat de Benaiges i va viure a Valls a finals del segle XIX. Es creu que aquest pagès va cremar unes cebes velles al foc i en comptes de llençar-les les va menjar. La llegenda també apunta que va ser l’inventor de la salsa per acompanyar l’àpat, que portaria el nom de salvitxada. Tot i que aquesta anècdota va adquirir força durant la dècada dels anys 40 del segle XX, no hi ha documentació que acrediti aquesta història.

Una segona hipòtesi sorgeix l’any 2000, quan en una excavació en la ciutat de Brigetio, Hongria, l’arqueòleg Lázló Borhy troba una curiosa pintura. En aquesta es pot veure un home menjant un porrus capitatus, conegut avui dia com calçot. Si ens fixem en la pintura, veurem que no hem canviat gaire la nostra posició alhora de menjar el calçot. Aquesta pintura romana data del segle III d.C. i segons indiquen els arqueòlegs, el personatge és un esclau per la roba que porta. En el mateix jaciment han trobat pintures on els homes tenen a la mà terrines amb una salsa ataronjada per acompanyar el calçot. Actualment la pintura es troba la museu Klapka György de Szony a Hongria.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Quina va ser la primera vaga de la història?

La primera vaga de la història que està documentada es va produir vers el 1153 aC a Egipte, sota el regnat del faraó Ramsès III. Els vaguistes foren els treballadors de les tombes reials (vall dels Reis) que vivien a Deir al-Madinah, els quals no rebien les seves racions d’aliments, que eren el seu sou (ja que no existia la moneda). Les vagues en foren almenys tres i estan indicades en un papir que es conserva al Museu Egipci de Torí.

Els treballadors van estar primer més de 20 dies sense rebre el menjar; després, al cap de 4 mesos, el conflicte es va reproduir i durant 18 dies els treballadors no van rebre racions i llavors van deixar de treballar i es van dirigir al temple de Tuthmosis III (Deir el-Bahari) per a protestar, empesos per la gana i la necessitat. Les negociacions amb els sacerdots i altres funcionaris foren dures i hi va haver almenys dues vagues més. Es desconeix com va acabar aquesta situació; però se sap que, posteriorment, al cap d’uns anys, hi va haver més vagues, fins que es va deixar de construir a la vall dels Reis i el poble es va abandonar.

No queda clar el motiu pel qual les racions de menjar no es lliuraven als treballadors, però en els documents hi ha diverses acusacions de robatori d’aquests béns per part d’alguns funcionaris, un d’ells segurament l’alcalde de Tebes oest.

El sistema de protesta emprat pels treballadors consistia en una processó des de la vall (o el poble de Deir el-Medina) fins a arribar a un dels temples de la necròpolis tebana (Tebes oest); un cop allà, entraven tots junts dins un temple i anaven fins a la part del darrere, fet inèdit i prohibit a tothom, excepte al faraó i a determinats sacerdots, on s’asseien i s’hi passaven hores. Es desconeixen quants van ser els temples “envaïts”; però, segons la documentació, van entrar com a mínim al temple d’Horemheb, al de Tuthmosis III, al Ramesseum, al de Merenptah i al de Seti I.

Les vagues dels treballadors no van ser un fet aïllat. En aquesta època, finals de l’Imperi Nou, hi havia molta corrupció entre els funcionaris i els sacerdots; també es van produir diversos robatoris i intents de robatori a les tombes reials, i altres conflictes de tot tipus. A palau, sembla que una conspiració va posar fi a la vida del faraó.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Shrek està inspirat en una persona real

La imatge del personatge Shrek està basada en la de Maurice Tillet, un lluitador professional que va tenir una malaltia anomenada acromegàlia, comunament coneguda com a “gegantisme”, que es caracteritza per la producció en excés de l’hormona del creixement, afectant especialment a les extremitats i el cap (del grec akron, “extremitat”, i megues, “gran”).

Tillet va néixer l’any 1910 a França i va créixer amb el somni de ser actor, però, després de les burles i intolerància dels seus compatriotes, va marxar a Estats Units, on es va convertir en lluitador professional, eventualment guanyant molta popularitat pels mateixos trets que el van fer deixar la seva pàtria. Dins del quadrilàter, va ser sobrenomenat, justa o injustament, ‘l’ogre’.

A diferència de Shrek, Tillet era un erudit que parlava 14 idiomes.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Ballant sobre un piano

Què és la xantofòbia?

Una persona amb aquesta fòbia pot arribar a l’extrem de sentir por o temor tant al color groc com a la paraula groc en si.

La paraula xantofòbia prové del grec xanthous que significa “groc” i de phobos que significa “por”. Algunes de les coses a les quals pot arribar a tenir por una persona que pateixi aquesta fòbia són: el sol, les flors grogues, automòbils grocs, fruites de color groc o, en definitiva, qualsevol altre ésser viu o objecte que sigui d’aquest color.

Com en tots els casos de fòbies, aquesta por comença a ser perjudicial per a la persona quan la limita per fer allò que desitja. És aquí on hauria de demanar ajuda a un professional sanitari.

La persona que pateix una fòbia no pot controlar la por i requereix un tractament per superar-la.

Causes de la xantofòbia:

– Possibles experiències traumàtiques

Tal com succeeix amb altres fòbies específiques, la xantofòbia pot desenvolupar-se a partir d’alguna experiència traumàtica en el passat de la persona. Aquest esdeveniment traumàtic, probablement vinculat a la infància, va acabar per ser un generador de por irracional i exagerat.

– Motius culturals

El color groc s’associa en moltes cultures a la mala sort o fins i tot a la mort, per la qual cosa la identitat social té una relació bastant estreta amb aquesta fòbia.

De fet, el punt de partida de la fòbia acostuma a ser l’associació d’aquest color a la malaltia, la mala sort, o fins i tot fins a a la mort.

Es creu que l’origen de la creença que el groc dóna mala sort es remunta al segle XVII. Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com Molière, va morir mentre representava “El malalt imaginari” un 17 de febrer de 1673 vestit de groc.

Abans d’aquest esdeveniment, el groc havia tingut una bona acceptació social, ja que es relacionava amb l’or o a la seva representació del sol, de la llum. Des de la mort de Molière tot això va canviar i la mala sort apareix vinculada al color groc, de vegades de manera genèrica, però molt especialment al món de l’escena.

– Aprenentatge

Una altra causa pot ser simplement que un nen va aprendre a imitar les respostes negatives de les pors d’altres persones.

Com en moltes altres fòbies, la por irracional pot ser una por apresa d’una persona model de referència que han tingut en la seva infància. A això se l’anomena aprenentatge vicari.

Símptomes:

La persona afectada de xantofòbia, pot arribar a patir greus quadres d’ansietat que es donen juntament amb una gran alteració emocional, que pot arribar a afectar en gran manera a la seva qualitat de vida limitant-la considerablement.

A continuació, passem a descriure alguns dels molts símptomes que pot patir un afectat per aquesta fòbia quan s’exposa a la paraula o el color groc:

Pànic o por: és una por intensa o terror. Com a símptoma, usualment és una por no raonable, amb freqüència acompanyada de la creença que ‘alguna cosa dolenta passarà’ quan s’enfronta a l’estímul temut, en aquest cas, al color groc. Un símptoma comú és el “desig de fugir”, que és la resposta humana normal d’abandonar la situació o lluitar contra ella. Això va relacionat a la producció de l’hormona adrenalina pel cos com a resposta a la por.

Ansietat: l’ansietat és l’experiència de tenir preocupació, por o sensació d’inquietud. La sensació d’ansietat lleu a moderada o ocasional és una reacció normal a l’estrès de la vida diària. L’ansietat pot manifestar-se en l’estat d’ànim, els pensaments i emocions de la persona.

Esgarrifances.

Boca seca.

Nàusees.

Dificultats per respirar.

Batec cardíac ràpid.

Al·lucinacions severes.

Tractament:

Existeixen diversos tractaments a partir dels quals es podria abordar la xantofòbia, però els experts han arribat a la conclusió que la teràpia cognitiu-conductual (TCC) és la millor opció a l’hora de tractar les fòbies especifiques.

A través de la TCC es fa front al quadre d’ansietat detonat arran de la fòbia, brindant-li a l’afectat les eines necessàries per controlar el temor i poder-se anar adequant a ell lentament a través d’estímuls relacionats al temor (en aquest cas al color groc).

Com sol ocórrer amb les fòbies, cada cas és totalment diferent.

Pel que, depenent de la seva intensitat, la xantofòbia podria ser també tractada a través de tècniques de relaxació, programació neurolingüística o teràpies de desensibilització.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Història del caganer

El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la nostre imatgeria popular nadalenca.

La inserció d’aquesta desinhibida i controvertida figura en el pessebre és un contrapunt que humanitza la representació del misteri de Nadal i fa d’aquesta representació casolana una meravellosa síntesi que harmonitza el seu missatge transcendent i sobrenatural amb la realitat material i els condicionaments biològics del nostre organisme. Figura que anualment és objecte d’una contínua i creativa reinterpretació per part dels artesans figuristes, el caganer és un dels elements que personalitzen i donen identitat al nostre imaginari nadalenc enmig de la profusa invasió d’iconografia de tradició anglosaxona que ens envolta en aquestes diades.

La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga”, o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota d’un pont, darrera d’un paller o en un altre indret ocult –ja que seria una manca de respecte que aquesta figura estigués situada en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del Naixement o pels qui van a adorar Jesús-, és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui: “On és el caganer?”, a fi que s’entretingui buscant-lo.

El caganer no apareix d’una manera exclusiva en els pessebres, sinó que també és present en altres formes de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu en les anomenades “rajoles del oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en castellà i en català, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica.És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc –al final del segle XVII o al començament del segle XVIII-, moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que abocà, sobre tot , en les natures mortes i en les escenes costumistes, totes elles molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores que les condicions de treball i les escenes casolanes i a l’aire lliure foren tingudes en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que, fins aquell moment havien estat menyspreats.Dins de l’impuls del barroc i d’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adient i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.

La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret als llavis o fumar una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja. Pel que fa referència a la variant femenina d’aquesta popular figura, cal dir que d’uns trenta anys ençà en fabriquen també models de “caganera”. El seu creador va ser el figurista barceloní Lluís Vidal, coincidint amb l’època d’aparició de les primeres minifaldilles als carrers. A part d’aquestes tipologies, que són les més comunes, hi ha també models vestits amb la indumentària hebraica.

Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat, o amb motiu d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·lecionistes, creen models insòlits i especials. Actualment representa individus molt variats com ara polítics, guàrdies civils, reis mags, pare noel, monges, pastors, jugadors del Barça o l’Espanyol, bruixes, negres, legionaris romans o bombers sense deixar d’estar en la seva posició característica. El pagès no ha deixat però de ser la forma més popular.

Informació extreta del web www.curiosistats.cat

L’embaràs més llarg del món animal

Si us diem que l’embaràs i la gestació dura 2 anys… quin animal creieu que pot ser?

L’elefant!

Si la còpula es realitza correctament, l’embaràs i gestació de l’elefant dura al voltant de 22 mesos.
De fet, és un dels períodes més llargs de gestació en el regne animal. (La balena blava, per exemple, té un període de gestació del voltant de només 1 any).

Per què el la gestació de l’elefant dura tant temps?
Probablement és a causa de l’enorme grandària de l’elefant i el lent desenvolupament que tenen en aquest període de gestació. Penseu que una cria d’elefant ha de néixer amb un pes que varia entre els 100 i 150 kg.


Informació extreta del web www.curiositats.cat

L’estruç no amaga el cap sota terra

És molt comú en la nostra vida quotidiana escoltar que amaguem el cap sota terra, com l’estruç, per fugir de les nostres responsabilitats. Seria una estupidesa per part d’aquest animal amagar el cap i esperar que el perill passi, no creieu? Si fos així ja estarien extingits. El depredador només hauria d’abalançar-se sobre ell i degustar la seva carn.

Aquesta creença s’ha d’haver originat, amb gairebé tota seguretat, en el comportament d’aquestes aus en determinades circumstàncies, com les descrites a continuació

• Ocorre que, quan se senten en perill, baixen el cap arran de terra per ocultar el seu llarg coll i confondre als depredadors que no poden distingir el cap de la seva possible presa des de la distància.
• També baixen el cap arran de terra mentre coven els ous per ser menys visibles i ocultar, mentre sigui possible, la ubicació del niu.
• Per la seva banda, els pollets estiren el seu coll al llarg del sòl en sentir-se amenaçats per ocultar la seva situació.

En resum, com a mecanisme de defensa o protecció col·loquen el cap i el coll sobre el sòl per dissimular la seva altura i passar desapercebudes. Però no introdueixen el cap sota terra per ocultar-se.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Hem de guardar els ous a la nevera?

Segur que també n’heu parlat alguna vegada amb amics o gent de l’entorn. Cal guardar els ous a la nevera? I per què, doncs, al supermercat, són als prestatges i no als frigorífics?

Jordi Basté en va parlar un dia a El món al “Cuinetes” amb el Fermí Puig. Per saber què en deien els experts, van aclarir conceptes amb Carme Chacón, subdirectora general de Seguretat Alimentària de l’Agència de Seguretat Alimentària de la Generalitat de Catalunya.

Cal nevera? Sí o no? Aquesta és la pregunta clau, i aquí teniu la resposta.

Si en volem allargar la vida útil, nevera. Però no és imprescindible, si els podem tenir en un lloc sec que no passi dels 15 graus.

Per què al súper són al prestatge?

El motiu bàsic és que els ous no poden tenir canvis de temperatures bruscos, perquè això pot ser perillós per a la nostra salut. Les neveres que s’obren i es tanquen molts cops en un súper, o el trasllat del súper a casa i de nou posar-los a la nevera no és el més recomanable.
La comercialització dels ous és molt ràpida. I hem de tenir en compte que a l’ou no li va gens bé entrar i sortir de nevera

A quina zona de la nevera?

Hem sentit a dir de tot sobre el lloc on hem de posar els ous a la nevera… Les oueres col·locades pels fabricants al lateral de la porta són un bon lloc? O potser n’hi ha un altre que sigui millor?
Podem tenir-los en una zona de la nevera que no sigui rigorosament freda. Si no, se’ns congelaran!
Per tant, és adequat tenir-los a la porta. Quines són les zones més fredes de la nevera, on mai posaríem els ous? Normalment el prestatge que hi ha a sobre dels calaixos de la fruita i la verdura.

En quina posició?

La posició de l’ou a l’hora de guardar-lo quina ha de ser? La part més en punta cap amunt o cap avall?
Tradicionalment els posem amb la banda ampla cap amunt per tenir més informació de si és més fresc o menys.
Quan el pon la gallina, l’ou té una cambra d’aire que s’acumula a la banda més ampla de l’ou, per això la zona ampla es posa cap avall. Si hi ha més cambra d’aire, és que l’ou és més fresc, i si n’hi ha menys és que no és tan fresc.

Es poden congelar?

Més dubtes. Si fem un pastís i ens sobren clares o rovells… es poden congelar?
Sí, es poden congelar des del punt de vista de la salut. Però després, organolèpticament, et podria servir o no.
Sí a la congelació, però sempre amb un recipient molt net, ben tapat, i no ens deixem l’ou congelat fins l’any que ve perquè no és aconsellable… És de sentit comú.

Què fem si se’ns trenca un ou?

El llencem o el podem guardar en un recipient tapat i fer-lo servir més endavant?
L’ideal és eliminar la closca i utilitzar-ho immediatament o aplicar-hi calor
És a dir, fer-lo servir de seguida, sigui com sigui.

Cal netejar-los si estan bruts?

Un altre dubte i llegenda urbana: Cal netejar-los o no, si tenen la closca bruta?
En el moment que el rentem, li estem traient una protecció natural. No es recomana rentar els ous.


Informació extreta del web www.curiositats.cat