Què és la xantofòbia?

Una persona amb aquesta fòbia pot arribar a l’extrem de sentir por o temor tant al color groc com a la paraula groc en si.

La paraula xantofòbia prové del grec xanthous que significa “groc” i de phobos que significa “por”. Algunes de les coses a les quals pot arribar a tenir por una persona que pateixi aquesta fòbia són: el sol, les flors grogues, automòbils grocs, fruites de color groc o, en definitiva, qualsevol altre ésser viu o objecte que sigui d’aquest color.

Com en tots els casos de fòbies, aquesta por comença a ser perjudicial per a la persona quan la limita per fer allò que desitja. És aquí on hauria de demanar ajuda a un professional sanitari.

La persona que pateix una fòbia no pot controlar la por i requereix un tractament per superar-la.

Causes de la xantofòbia:

– Possibles experiències traumàtiques

Tal com succeeix amb altres fòbies específiques, la xantofòbia pot desenvolupar-se a partir d’alguna experiència traumàtica en el passat de la persona. Aquest esdeveniment traumàtic, probablement vinculat a la infància, va acabar per ser un generador de por irracional i exagerat.

– Motius culturals

El color groc s’associa en moltes cultures a la mala sort o fins i tot a la mort, per la qual cosa la identitat social té una relació bastant estreta amb aquesta fòbia.

De fet, el punt de partida de la fòbia acostuma a ser l’associació d’aquest color a la malaltia, la mala sort, o fins i tot fins a a la mort.

Es creu que l’origen de la creença que el groc dóna mala sort es remunta al segle XVII. Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com Molière, va morir mentre representava “El malalt imaginari” un 17 de febrer de 1673 vestit de groc.

Abans d’aquest esdeveniment, el groc havia tingut una bona acceptació social, ja que es relacionava amb l’or o a la seva representació del sol, de la llum. Des de la mort de Molière tot això va canviar i la mala sort apareix vinculada al color groc, de vegades de manera genèrica, però molt especialment al món de l’escena.

– Aprenentatge

Una altra causa pot ser simplement que un nen va aprendre a imitar les respostes negatives de les pors d’altres persones.

Com en moltes altres fòbies, la por irracional pot ser una por apresa d’una persona model de referència que han tingut en la seva infància. A això se l’anomena aprenentatge vicari.

Símptomes:

La persona afectada de xantofòbia, pot arribar a patir greus quadres d’ansietat que es donen juntament amb una gran alteració emocional, que pot arribar a afectar en gran manera a la seva qualitat de vida limitant-la considerablement.

A continuació, passem a descriure alguns dels molts símptomes que pot patir un afectat per aquesta fòbia quan s’exposa a la paraula o el color groc:

Pànic o por: és una por intensa o terror. Com a símptoma, usualment és una por no raonable, amb freqüència acompanyada de la creença que ‘alguna cosa dolenta passarà’ quan s’enfronta a l’estímul temut, en aquest cas, al color groc. Un símptoma comú és el “desig de fugir”, que és la resposta humana normal d’abandonar la situació o lluitar contra ella. Això va relacionat a la producció de l’hormona adrenalina pel cos com a resposta a la por.

Ansietat: l’ansietat és l’experiència de tenir preocupació, por o sensació d’inquietud. La sensació d’ansietat lleu a moderada o ocasional és una reacció normal a l’estrès de la vida diària. L’ansietat pot manifestar-se en l’estat d’ànim, els pensaments i emocions de la persona.

Esgarrifances.

Boca seca.

Nàusees.

Dificultats per respirar.

Batec cardíac ràpid.

Al·lucinacions severes.

Tractament:

Existeixen diversos tractaments a partir dels quals es podria abordar la xantofòbia, però els experts han arribat a la conclusió que la teràpia cognitiu-conductual (TCC) és la millor opció a l’hora de tractar les fòbies especifiques.

A través de la TCC es fa front al quadre d’ansietat detonat arran de la fòbia, brindant-li a l’afectat les eines necessàries per controlar el temor i poder-se anar adequant a ell lentament a través d’estímuls relacionats al temor (en aquest cas al color groc).

Com sol ocórrer amb les fòbies, cada cas és totalment diferent.

Pel que, depenent de la seva intensitat, la xantofòbia podria ser també tractada a través de tècniques de relaxació, programació neurolingüística o teràpies de desensibilització.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Història del caganer

El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la nostre imatgeria popular nadalenca.

La inserció d’aquesta desinhibida i controvertida figura en el pessebre és un contrapunt que humanitza la representació del misteri de Nadal i fa d’aquesta representació casolana una meravellosa síntesi que harmonitza el seu missatge transcendent i sobrenatural amb la realitat material i els condicionaments biològics del nostre organisme. Figura que anualment és objecte d’una contínua i creativa reinterpretació per part dels artesans figuristes, el caganer és un dels elements que personalitzen i donen identitat al nostre imaginari nadalenc enmig de la profusa invasió d’iconografia de tradició anglosaxona que ens envolta en aquestes diades.

La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga”, o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota d’un pont, darrera d’un paller o en un altre indret ocult –ja que seria una manca de respecte que aquesta figura estigués situada en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del Naixement o pels qui van a adorar Jesús-, és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui: “On és el caganer?”, a fi que s’entretingui buscant-lo.

El caganer no apareix d’una manera exclusiva en els pessebres, sinó que també és present en altres formes de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu en les anomenades “rajoles del oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en castellà i en català, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica.És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc –al final del segle XVII o al començament del segle XVIII-, moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que abocà, sobre tot , en les natures mortes i en les escenes costumistes, totes elles molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores que les condicions de treball i les escenes casolanes i a l’aire lliure foren tingudes en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que, fins aquell moment havien estat menyspreats.Dins de l’impuls del barroc i d’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adient i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.

La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret als llavis o fumar una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja. Pel que fa referència a la variant femenina d’aquesta popular figura, cal dir que d’uns trenta anys ençà en fabriquen també models de “caganera”. El seu creador va ser el figurista barceloní Lluís Vidal, coincidint amb l’època d’aparició de les primeres minifaldilles als carrers. A part d’aquestes tipologies, que són les més comunes, hi ha també models vestits amb la indumentària hebraica.

Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat, o amb motiu d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·lecionistes, creen models insòlits i especials. Actualment representa individus molt variats com ara polítics, guàrdies civils, reis mags, pare noel, monges, pastors, jugadors del Barça o l’Espanyol, bruixes, negres, legionaris romans o bombers sense deixar d’estar en la seva posició característica. El pagès no ha deixat però de ser la forma més popular.

Informació extreta del web www.curiosistats.cat

L’embaràs més llarg del món animal

Si us diem que l’embaràs i la gestació dura 2 anys… quin animal creieu que pot ser?

L’elefant!

Si la còpula es realitza correctament, l’embaràs i gestació de l’elefant dura al voltant de 22 mesos.
De fet, és un dels períodes més llargs de gestació en el regne animal. (La balena blava, per exemple, té un període de gestació del voltant de només 1 any).

Per què el la gestació de l’elefant dura tant temps?
Probablement és a causa de l’enorme grandària de l’elefant i el lent desenvolupament que tenen en aquest període de gestació. Penseu que una cria d’elefant ha de néixer amb un pes que varia entre els 100 i 150 kg.


Informació extreta del web www.curiositats.cat