dissabte, 31 de març del 2018

Un, dos, tres…pedra, paper, tisora!


Quin és el joc més popular de la història? Algunes persones diuen que el futbol, uns altres els jocs de cartes, dames, etc. Però la resposta correcta és: Pedra, paper, tisora! Aquest s’ha convertit en el joc més popular del món, superant fins i tot el futbol.

Pedra-paper-tisora és un joc de mans de dues o més persones. El joc és conegut per molts noms, inclòs el paper-pedra-tisora, fargling, cachi-Pun, Jan-Ken-Po, kauwi-bauwi-bo, i Rochambo (USA).

Encara que els orígens exactes es desconeixen, el pedra-paper-tisora es va popularitzar a Japó al segle 19 i va adquirir popularitat a tot el món durant tot el segle 20. Pel que fa l’origen o la derivació del nom, només se sap que Ken és ‘un puny’ en japonès i Jan-Ken-Po significa ‘jocs de puny’.

Tot i així, una teoria diu que tot va començar fa més de 6,3 milions d’anys a Àfrica oriental, quan els homes prehistòrics es van tornar per primera vegada bípedes. Aquest joc no només s’utilitzava per a propòsits d’entreteniment, sinó que establia qui buscaria fruites, qui dormiria a la branca superior i qui seria el líder del grup.

Com l’evolució va conduir a tecnologies avançades, el joc va prendre moltes noves identitats.

Actualment aquest joc s’utilitza com a mètode de selecció com pot ser tirar els daus i així triar una persona de manera aleatòria per algun propòsit, encara que a diferència de la selecció aleatòria, es pot jugar amb habilitat si el joc es fa molt repetidament, perquè un dels jugadors pot reconèixer la tàctica no aleatòria de l’oponent.

El joc consisteix a mostrar alhora tots dos jugadors una mà formant una de les tres figures que diu el títol del joc: la pedra se simbolitza amb el puny tancat, el paper amb la mà oberta i la tisora amb dos dits aixecats. La tisora talla (i guanya) el paper; del contrari, el paper embolica (i guanya) la pedra rival; i la pedra esclafa la tisora. Normalment es fa durar el joc fins a tres o cinc victòries, prèviament acordades.

La cantarella o senyal que dóna pas als moviments depèn de les variants locals. Existeix un campionat internacional del joc, que combina psicologia de l’adversari i atzar, que se celebra a Toronto des del 2002.

Tot i que són 3 els elements que formen el joc, heu de saber que és possible afegir elements extra al repertori original. Una expansió popular és la de 5 armes, inventada per Sam Kass, en què s’afegeix els elements ‘Spock’ i ‘Llangardaix’ a les tres estàndard. ‘Spock’ és simbolitzat amb la ‘salutació vulcanià’ usada pel personatge Spock de la sèrie Star Trek, mentre que ‘Llangardaix’ és simbolitzat amb un gest similar a un cap, com si s’agafés un titella. Va ser nombrada a la revista Times el 2005,i va aparèixer en un capítol de la sitcom The Big Bang Theory com una invenció del personatge Sheldon Cooper, per minimitzar la possibilitat d’empats.

Les regles són:
  • Tisora talla Paper. (Guanya Tisora)
  • Paper tapa Pedra. (Guanya Paper)
  • Pedra aixafa Llangardaix. (Guanya Pedra)
  • Llangardaix enverina Spock. (Guanya Llangardaix)
  • Spock trenca Tisora. (Guanya Spock)
  • Tisora decapita Llangardaix. (Guanya Tisora)
  • Llangardaix menja Paper. (Guanya Llangardaix)
  • Paper desautoritza Spock. (Guanya Paper)
  • Spock vaporitza Pedra. (Guanya Spock)
  • I com sempre Pedra aixafa Tisora (Guanya Pedra)

Si voleu jugar-hi una estona, aquí teniu una versió d’internet (si us funciona la pàgina, perquè jo no he conseguit que funcionés). Jugareu contra un robot i podreu triar si voleu enfrontar-vos a un novell o a un veterà, segons el vostre nivell:


Informació extreta del web www.curiositats.cat


diumenge, 11 de març del 2018

Els romans menjaven calçots?



Un calçot no és més que una ceba tendra blanca que es cultiva d’una manera molt especial per aconseguir que sigui allargada. Precisament és el mètode de cultiu el que li dóna el nom. I és que per tal d’aconseguir un calçot, cal anar calçant cebes ja plantades (posar terra damunt). De l’acció de calçar prové el nom del calçot. Pel que fa a l’origen hi ha diverses teories.

La primera és la que apunta que el descobriment del calçot es deu a un agricultor de Valls. L’agricultor era conegut amb el nom de Xat de Benaiges i va viure a Valls a finals del segle XIX. Es creu que aquest pagès va cremar unes cebes velles al foc i en comptes de llençar-les les va menjar. La llegenda també apunta que va ser l’inventor de la salsa per acompanyar l’àpat, que portaria el nom de salvitxada. Tot i que aquesta anècdota va adquirir força durant la dècada dels anys 40 del segle XX, no hi ha documentació que acrediti aquesta història.

Una segona hipòtesi sorgeix l’any 2000, quan en una excavació en la ciutat de Brigetio, Hongria, l’arqueòleg Lázló Borhy troba una curiosa pintura. En aquesta es pot veure un home menjant un porrus capitatus, conegut avui dia com calçot. Si ens fixem en la pintura, veurem que no hem canviat gaire la nostra posició alhora de menjar el calçot. Aquesta pintura romana data del segle III d.C. i segons indiquen els arqueòlegs, el personatge és un esclau per la roba que porta. En el mateix jaciment han trobat pintures on els homes tenen a la mà terrines amb una salsa ataronjada per acompanyar el calçot. Actualment la pintura es troba la museu Klapka György de Szony a Hongria.


Informació extreta del web www.curiositats.cat


dissabte, 3 de març del 2018

Quina va ser la primera vaga de la història?


La primera vaga de la història que està documentada es va produir vers el 1153 aC a Egipte, sota el regnat del faraó Ramsès III. Els vaguistes foren els treballadors de les tombes reials (vall dels Reis) que vivien a Deir al-Madinah, els quals no rebien les seves racions d’aliments, que eren el seu sou (ja que no existia la moneda). Les vagues en foren almenys tres i estan indicades en un papir que es conserva al Museu Egipci de Torí.

Els treballadors van estar primer més de 20 dies sense rebre el menjar; després, al cap de 4 mesos, el conflicte es va reproduir i durant 18 dies els treballadors no van rebre racions i llavors van deixar de treballar i es van dirigir al temple de Tuthmosis III (Deir el-Bahari) per a protestar, empesos per la gana i la necessitat. Les negociacions amb els sacerdots i altres funcionaris foren dures i hi va haver almenys dues vagues més. Es desconeix com va acabar aquesta situació; però se sap que, posteriorment, al cap d’uns anys, hi va haver més vagues, fins que es va deixar de construir a la vall dels Reis i el poble es va abandonar.

No queda clar el motiu pel qual les racions de menjar no es lliuraven als treballadors, però en els documents hi ha diverses acusacions de robatori d’aquests béns per part d’alguns funcionaris, un d’ells segurament l’alcalde de Tebes oest.

El sistema de protesta emprat pels treballadors consistia en una processó des de la vall (o el poble de Deir el-Medina) fins a arribar a un dels temples de la necròpolis tebana (Tebes oest); un cop allà, entraven tots junts dins un temple i anaven fins a la part del darrere, fet inèdit i prohibit a tothom, excepte al faraó i a determinats sacerdots, on s’asseien i s’hi passaven hores. Es desconeixen quants van ser els temples “envaïts”; però, segons la documentació, van entrar com a mínim al temple d’Horemheb, al de Tuthmosis III, al Ramesseum, al de Merenptah i al de Seti I.

Les vagues dels treballadors no van ser un fet aïllat. En aquesta època, finals de l’Imperi Nou, hi havia molta corrupció entre els funcionaris i els sacerdots; també es van produir diversos robatoris i intents de robatori a les tombes reials, i altres conflictes de tot tipus. A palau, sembla que una conspiració va posar fi a la vida del faraó.


Informació extreta del web www.curiositats.cat