Què és la xantofòbia?

Una persona amb aquesta fòbia pot arribar a l’extrem de sentir por o temor tant al color groc com a la paraula groc en si.

La paraula xantofòbia prové del grec xanthous que significa “groc” i de phobos que significa “por”. Algunes de les coses a les quals pot arribar a tenir por una persona que pateixi aquesta fòbia són: el sol, les flors grogues, automòbils grocs, fruites de color groc o, en definitiva, qualsevol altre ésser viu o objecte que sigui d’aquest color.

Com en tots els casos de fòbies, aquesta por comença a ser perjudicial per a la persona quan la limita per fer allò que desitja. És aquí on hauria de demanar ajuda a un professional sanitari.

La persona que pateix una fòbia no pot controlar la por i requereix un tractament per superar-la.

Causes de la xantofòbia:

– Possibles experiències traumàtiques

Tal com succeeix amb altres fòbies específiques, la xantofòbia pot desenvolupar-se a partir d’alguna experiència traumàtica en el passat de la persona. Aquest esdeveniment traumàtic, probablement vinculat a la infància, va acabar per ser un generador de por irracional i exagerat.

– Motius culturals

El color groc s’associa en moltes cultures a la mala sort o fins i tot a la mort, per la qual cosa la identitat social té una relació bastant estreta amb aquesta fòbia.

De fet, el punt de partida de la fòbia acostuma a ser l’associació d’aquest color a la malaltia, la mala sort, o fins i tot fins a a la mort.

Es creu que l’origen de la creença que el groc dóna mala sort es remunta al segle XVII. Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com Molière, va morir mentre representava “El malalt imaginari” un 17 de febrer de 1673 vestit de groc.

Abans d’aquest esdeveniment, el groc havia tingut una bona acceptació social, ja que es relacionava amb l’or o a la seva representació del sol, de la llum. Des de la mort de Molière tot això va canviar i la mala sort apareix vinculada al color groc, de vegades de manera genèrica, però molt especialment al món de l’escena.

– Aprenentatge

Una altra causa pot ser simplement que un nen va aprendre a imitar les respostes negatives de les pors d’altres persones.

Com en moltes altres fòbies, la por irracional pot ser una por apresa d’una persona model de referència que han tingut en la seva infància. A això se l’anomena aprenentatge vicari.

Símptomes:

La persona afectada de xantofòbia, pot arribar a patir greus quadres d’ansietat que es donen juntament amb una gran alteració emocional, que pot arribar a afectar en gran manera a la seva qualitat de vida limitant-la considerablement.

A continuació, passem a descriure alguns dels molts símptomes que pot patir un afectat per aquesta fòbia quan s’exposa a la paraula o el color groc:

Pànic o por: és una por intensa o terror. Com a símptoma, usualment és una por no raonable, amb freqüència acompanyada de la creença que ‘alguna cosa dolenta passarà’ quan s’enfronta a l’estímul temut, en aquest cas, al color groc. Un símptoma comú és el “desig de fugir”, que és la resposta humana normal d’abandonar la situació o lluitar contra ella. Això va relacionat a la producció de l’hormona adrenalina pel cos com a resposta a la por.

Ansietat: l’ansietat és l’experiència de tenir preocupació, por o sensació d’inquietud. La sensació d’ansietat lleu a moderada o ocasional és una reacció normal a l’estrès de la vida diària. L’ansietat pot manifestar-se en l’estat d’ànim, els pensaments i emocions de la persona.

Esgarrifances.

Boca seca.

Nàusees.

Dificultats per respirar.

Batec cardíac ràpid.

Al·lucinacions severes.

Tractament:

Existeixen diversos tractaments a partir dels quals es podria abordar la xantofòbia, però els experts han arribat a la conclusió que la teràpia cognitiu-conductual (TCC) és la millor opció a l’hora de tractar les fòbies especifiques.

A través de la TCC es fa front al quadre d’ansietat detonat arran de la fòbia, brindant-li a l’afectat les eines necessàries per controlar el temor i poder-se anar adequant a ell lentament a través d’estímuls relacionats al temor (en aquest cas al color groc).

Com sol ocórrer amb les fòbies, cada cas és totalment diferent.

Pel que, depenent de la seva intensitat, la xantofòbia podria ser també tractada a través de tècniques de relaxació, programació neurolingüística o teràpies de desensibilització.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Història del caganer

El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la nostre imatgeria popular nadalenca.

La inserció d’aquesta desinhibida i controvertida figura en el pessebre és un contrapunt que humanitza la representació del misteri de Nadal i fa d’aquesta representació casolana una meravellosa síntesi que harmonitza el seu missatge transcendent i sobrenatural amb la realitat material i els condicionaments biològics del nostre organisme. Figura que anualment és objecte d’una contínua i creativa reinterpretació per part dels artesans figuristes, el caganer és un dels elements que personalitzen i donen identitat al nostre imaginari nadalenc enmig de la profusa invasió d’iconografia de tradició anglosaxona que ens envolta en aquestes diades.

La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga”, o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota d’un pont, darrera d’un paller o en un altre indret ocult –ja que seria una manca de respecte que aquesta figura estigués situada en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del Naixement o pels qui van a adorar Jesús-, és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui: “On és el caganer?”, a fi que s’entretingui buscant-lo.

El caganer no apareix d’una manera exclusiva en els pessebres, sinó que també és present en altres formes de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu en les anomenades “rajoles del oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en castellà i en català, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica.És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc –al final del segle XVII o al començament del segle XVIII-, moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que abocà, sobre tot , en les natures mortes i en les escenes costumistes, totes elles molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores que les condicions de treball i les escenes casolanes i a l’aire lliure foren tingudes en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que, fins aquell moment havien estat menyspreats.Dins de l’impuls del barroc i d’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adient i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.

La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret als llavis o fumar una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja. Pel que fa referència a la variant femenina d’aquesta popular figura, cal dir que d’uns trenta anys ençà en fabriquen també models de “caganera”. El seu creador va ser el figurista barceloní Lluís Vidal, coincidint amb l’època d’aparició de les primeres minifaldilles als carrers. A part d’aquestes tipologies, que són les més comunes, hi ha també models vestits amb la indumentària hebraica.

Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat, o amb motiu d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·lecionistes, creen models insòlits i especials. Actualment representa individus molt variats com ara polítics, guàrdies civils, reis mags, pare noel, monges, pastors, jugadors del Barça o l’Espanyol, bruixes, negres, legionaris romans o bombers sense deixar d’estar en la seva posició característica. El pagès no ha deixat però de ser la forma més popular.

Informació extreta del web www.curiosistats.cat

L’embaràs més llarg del món animal

Si us diem que l’embaràs i la gestació dura 2 anys… quin animal creieu que pot ser?

L’elefant!

Si la còpula es realitza correctament, l’embaràs i gestació de l’elefant dura al voltant de 22 mesos.
De fet, és un dels períodes més llargs de gestació en el regne animal. (La balena blava, per exemple, té un període de gestació del voltant de només 1 any).

Per què el la gestació de l’elefant dura tant temps?
Probablement és a causa de l’enorme grandària de l’elefant i el lent desenvolupament que tenen en aquest període de gestació. Penseu que una cria d’elefant ha de néixer amb un pes que varia entre els 100 i 150 kg.


Informació extreta del web www.curiositats.cat

L’estruç no amaga el cap sota terra

És molt comú en la nostra vida quotidiana escoltar que amaguem el cap sota terra, com l’estruç, per fugir de les nostres responsabilitats. Seria una estupidesa per part d’aquest animal amagar el cap i esperar que el perill passi, no creieu? Si fos així ja estarien extingits. El depredador només hauria d’abalançar-se sobre ell i degustar la seva carn.

Aquesta creença s’ha d’haver originat, amb gairebé tota seguretat, en el comportament d’aquestes aus en determinades circumstàncies, com les descrites a continuació

• Ocorre que, quan se senten en perill, baixen el cap arran de terra per ocultar el seu llarg coll i confondre als depredadors que no poden distingir el cap de la seva possible presa des de la distància.
• També baixen el cap arran de terra mentre coven els ous per ser menys visibles i ocultar, mentre sigui possible, la ubicació del niu.
• Per la seva banda, els pollets estiren el seu coll al llarg del sòl en sentir-se amenaçats per ocultar la seva situació.

En resum, com a mecanisme de defensa o protecció col·loquen el cap i el coll sobre el sòl per dissimular la seva altura i passar desapercebudes. Però no introdueixen el cap sota terra per ocultar-se.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per què la sang és vermella?

En els éssers humans la sang és de color vermell, igual que en la majoria d’animals mamífers. La sang és vermella a causa d’una substància anomenada hemoglobina que es troba dins dels nostres hematies o glòbuls vermells.

El plasma, que és el líquid en el qual es troben les cèl·lules en suspensió (glòbuls vermells, glòbuls blancs, plaquetes, etc) és d’un color gairebé transparent. Són les cèl·lules sanguínies, en concret els glòbuls vermells, hematies o eritròcits els que li donen un aspecte vermell a la sang.

Aquesta proteïna, l’hemoglobina, s’encarrega d’atrapar i transportar l’oxigen, per tot el torrent circulatori, des dels pulmons a la resta de cèl·lules del nostre cos que necessiten oxigen i glucosa per viure.

La sang pot tenir un color una mica més vermell i brillant, o més fosc gairebé negre depenent dels nivells d’oxigen que contingui l’hemoglobina dels nostres hematies.

Quan els glòbuls vermells mitjançant l’hemoglobina, van carregats d’oxigen, la sang té un color vermell brillant (sang arterial) al contrari quan els glòbuls vermells han deixat aquestes partícules d’oxigen en les cèl·lules i han captat el CO2 (diòxid de carboni) tenen un color més fosc, gairebé negre (sang venosa).

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Hem de guardar els ous a la nevera?

Segur que també n’heu parlat alguna vegada amb amics o gent de l’entorn. Cal guardar els ous a la nevera? I per què, doncs, al supermercat, són als prestatges i no als frigorífics?

Jordi Basté en va parlar un dia a El món al “Cuinetes” amb el Fermí Puig. Per saber què en deien els experts, van aclarir conceptes amb Carme Chacón, subdirectora general de Seguretat Alimentària de l’Agència de Seguretat Alimentària de la Generalitat de Catalunya.

Cal nevera? Sí o no? Aquesta és la pregunta clau, i aquí teniu la resposta.

Si en volem allargar la vida útil, nevera. Però no és imprescindible, si els podem tenir en un lloc sec que no passi dels 15 graus.

Per què al súper són al prestatge?

El motiu bàsic és que els ous no poden tenir canvis de temperatures bruscos, perquè això pot ser perillós per a la nostra salut. Les neveres que s’obren i es tanquen molts cops en un súper, o el trasllat del súper a casa i de nou posar-los a la nevera no és el més recomanable.
La comercialització dels ous és molt ràpida. I hem de tenir en compte que a l’ou no li va gens bé entrar i sortir de nevera

A quina zona de la nevera?

Hem sentit a dir de tot sobre el lloc on hem de posar els ous a la nevera… Les oueres col·locades pels fabricants al lateral de la porta són un bon lloc? O potser n’hi ha un altre que sigui millor?
Podem tenir-los en una zona de la nevera que no sigui rigorosament freda. Si no, se’ns congelaran!
Per tant, és adequat tenir-los a la porta. Quines són les zones més fredes de la nevera, on mai posaríem els ous? Normalment el prestatge que hi ha a sobre dels calaixos de la fruita i la verdura.

En quina posició?

La posició de l’ou a l’hora de guardar-lo quina ha de ser? La part més en punta cap amunt o cap avall?
Tradicionalment els posem amb la banda ampla cap amunt per tenir més informació de si és més fresc o menys.
Quan el pon la gallina, l’ou té una cambra d’aire que s’acumula a la banda més ampla de l’ou, per això la zona ampla es posa cap avall. Si hi ha més cambra d’aire, és que l’ou és més fresc, i si n’hi ha menys és que no és tan fresc.

Es poden congelar?

Més dubtes. Si fem un pastís i ens sobren clares o rovells… es poden congelar?
Sí, es poden congelar des del punt de vista de la salut. Però després, organolèpticament, et podria servir o no.
Sí a la congelació, però sempre amb un recipient molt net, ben tapat, i no ens deixem l’ou congelat fins l’any que ve perquè no és aconsellable… És de sentit comú.

Què fem si se’ns trenca un ou?

El llencem o el podem guardar en un recipient tapat i fer-lo servir més endavant?
L’ideal és eliminar la closca i utilitzar-ho immediatament o aplicar-hi calor
És a dir, fer-lo servir de seguida, sigui com sigui.

Cal netejar-los si estan bruts?

Un altre dubte i llegenda urbana: Cal netejar-los o no, si tenen la closca bruta?
En el moment que el rentem, li estem traient una protecció natural. No es recomana rentar els ous.


Informació extreta del web www.curiositats.cat

L’aplaudiment més llarg de la història

El tenor Plácido Domingo va rebre aquest reconeixement del públic durant una hora i vint minuts el 30 de juliol de 1991, després d’interpretar el Otelo de Verdi en l’Òpera Estatal de Viena. Aquella nit triomfal, el gran cantant madrileny va haver de tornar a l’escenari de l’Òpera un total de 101 vegades.

Batia així el rècord que ostentava el seu col·lega italià Luciano Pavarotti (1935-2007), aplaudit durant 67 minuts després de la seva actuació de 1968 a ‘L’elixir d’amor’, òpera còmica de Gaetano Donizetti, a l’òpera de Berlín. Aleshores, el teló es va alçar 165 vegades.
No obstant això, cal assenyalar que la plusmarca de Plácido Domingo s’acompanya en ‘El llibre Guinness dels rècords’ per una altra llarguíssima ovació registrada fa dos anys, encara que en aquest cas de manera intencionada. El 26 de juny de 2014, el poeta i performer nord-americà Dustin Luke Nelson va aconseguir que els espectadors batessin els palmells durant dues hores seguides al Walker Art Center de Minneapolis. En realitat, es tractava d’una acció inclosa en un muntatge de l’artista.
Com a aplaudiment espontani més llarg segueix constant, doncs, el dedicat a Plácido Domingo. El tenor en va rebre a Espanya un altre de 32 minuts el 28 de juliol de 2010. Els afeccionats aclamaven així la seva interpretació a l’òpera Simón Boccanegra, també de Verdi, al Teatre Real de Madrid.

Informació estreta del web www.curiositats.cat

Quina és la temperatura màxima que pot suportar un ésser humà?

En aquests dies d’onada de calor ens preguntem quanta estona podria suportar una persona en ple carrer, sota el sol abrasador i una calor extrema (més de 40° o 45°, però… 50°? 60°? 70°?). La pregunta és complicada de respondre perquè depèn de moltíssims factors.

En parlar de com ens afecta la calor cal tenir en compte que no és només la temperatura el que és un problema per a la supervivència: també influeixen la humitat, la qualitat de l’aire i l’estat físic, però a més depèn de cada persona en particular (més en general, de la seva raça) i de com vagi vestida i quines mesures prengui per combatre la calor.

És per això que els beduïns del desert són experts i aguanten temperatures de fins a 50°C gràcies al seu físic, alimentació i vestimentes –que aïllen amb capes d’aire la calor exterior–. O mentre que els nord-americans caucàsics comencen a mostrar signes de deshidratació als 30°C, a l’Índia això no succeeix fins que s’aconsegueixen els 42°C.

La temperatura del cos humà és normalment d’uns 37°C i els occidentals trobem confortables temperatures fins als 30°C més o menys. Més enllà comencem a suar que és la forma automàtica –i molt efectiva– que té el cos de refredar-se. Però això només funciona quan la suor s’evapora, que és quan la humitat ambiental és baixa. Si és alta trigarà molt més a evaporar-se i mentrestant sentirem més calor. Si la humitat és altíssima (ex. zones properes al mar, rius, després d’una tempesta) notarem la característica calor aclaparant de les zones humides – encara que la temperatura no sigui tan alta.

Amb la suor arriba un problema: la deshidratació. El cos perd líquid i ha de reposar-lo. Tenint en compte que som un 80% aigua, més ens val fer-ho bé: la forma normal és bevent aigua, sucs o menjant fruita. Però si malgrat suar molt no baixa la temperatura… suarem més encara (causant més deshidratació) i el cercle viciós pot ser mortal. Quan el cos ja no pot dissipar la calor arriba la sequedat de boca, els maldecaps, arcades, desmais o fins i tot l’aturada cardíaca.

Si fins a 30°C de temperatura exterior ho considerem «agradable», fins a 40°C seria un valor suportable sempre que es mantingui correctament la hidratació. Aquesta és la raó per la qual s’alerta a la població –especialment als grups que poden veure’s més afectat– perquè es mantinguin en ambients frescos i s’hidratin bé durant les ones de calor.

Però, què succeeix més enllà dels 50°C? Segons Info Recap es considera que 55°C és la temperatura límit que pot suportar un ésser humà «preparat» si hi ha una humitat normal, que haurà tendit a baixar a mesura que ha pujat la temperatura. A 60°C una persona normal pot sobreviure només deu minuts, després mor per deshidratació extrema. Finalment, sembla clar que ningú pot suportar una temperatura tan alta com 70°C (encara que no s’hagi comprovat), sobretot tenint en compte que sabem que a partir de 41°C de temperatura interna, les cèl·lules del cos comencen a morir i que amb 45°C de temperatura exterior es produeixen cremades i un altre tipus de ferides en el cos si no s’està ben protegit.

Informació extreta del web www.curiosistats.cat

L’inventor del raspall de dents

Ja sabem que des de l’Antiguitat s’empren diferents mètodes d’higiene dental. Es buscaven esbandides per millorar l’alè bucal a base de fruites i flors seques. També s’empraven branques, pals de taronger o pues d’eriçó per fregar la superfície de les dents i deixar-les més netes. Però no va ser fins al segle XIII quan es va dissenyar el primer raspall dental tal com avui el coneixem. Va ser quan un mestre Zen va dissenyar un raspall a base de pues de pèl de cua de cavall sobre un mànec d’os.

El primer raspall dental comercialitzat va ser dissenyat per William Addis. El senyor Addis va ser empresonat per disturbis públics i a la presó acostumava a fregar-se les dents amb un drap per netejar-les. Com no es refiava dels qui li donaven els draps a la presó, que a més d’estar tacats tenien sutge i sal, una nit després d’un sopar va guardar un os petit de pollastre i li va afegir unes quantes pues. Així es va fer el seu propi raspall de dents.

A la seva sortida de la presó va començar a comercialitzar-ho i es va fer bastant ric. Després de la seva mort, el seu fill va continuar amb el fructífer negoci. De fet en l’actualitat es segueixen comercialitzant sota el nom de Wisdom Toothbrushes.

Informació extreta del web www.curiositats.cat