Què és la xantofòbia?

Una persona amb aquesta fòbia pot arribar a l’extrem de sentir por o temor tant al color groc com a la paraula groc en si.

La paraula xantofòbia prové del grec xanthous que significa “groc” i de phobos que significa “por”. Algunes de les coses a les quals pot arribar a tenir por una persona que pateixi aquesta fòbia són: el sol, les flors grogues, automòbils grocs, fruites de color groc o, en definitiva, qualsevol altre ésser viu o objecte que sigui d’aquest color.

Com en tots els casos de fòbies, aquesta por comença a ser perjudicial per a la persona quan la limita per fer allò que desitja. És aquí on hauria de demanar ajuda a un professional sanitari.

La persona que pateix una fòbia no pot controlar la por i requereix un tractament per superar-la.

Causes de la xantofòbia:

– Possibles experiències traumàtiques

Tal com succeeix amb altres fòbies específiques, la xantofòbia pot desenvolupar-se a partir d’alguna experiència traumàtica en el passat de la persona. Aquest esdeveniment traumàtic, probablement vinculat a la infància, va acabar per ser un generador de por irracional i exagerat.

– Motius culturals

El color groc s’associa en moltes cultures a la mala sort o fins i tot a la mort, per la qual cosa la identitat social té una relació bastant estreta amb aquesta fòbia.

De fet, el punt de partida de la fòbia acostuma a ser l’associació d’aquest color a la malaltia, la mala sort, o fins i tot fins a a la mort.

Es creu que l’origen de la creença que el groc dóna mala sort es remunta al segle XVII. Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com Molière, va morir mentre representava “El malalt imaginari” un 17 de febrer de 1673 vestit de groc.

Abans d’aquest esdeveniment, el groc havia tingut una bona acceptació social, ja que es relacionava amb l’or o a la seva representació del sol, de la llum. Des de la mort de Molière tot això va canviar i la mala sort apareix vinculada al color groc, de vegades de manera genèrica, però molt especialment al món de l’escena.

– Aprenentatge

Una altra causa pot ser simplement que un nen va aprendre a imitar les respostes negatives de les pors d’altres persones.

Com en moltes altres fòbies, la por irracional pot ser una por apresa d’una persona model de referència que han tingut en la seva infància. A això se l’anomena aprenentatge vicari.

Símptomes:

La persona afectada de xantofòbia, pot arribar a patir greus quadres d’ansietat que es donen juntament amb una gran alteració emocional, que pot arribar a afectar en gran manera a la seva qualitat de vida limitant-la considerablement.

A continuació, passem a descriure alguns dels molts símptomes que pot patir un afectat per aquesta fòbia quan s’exposa a la paraula o el color groc:

Pànic o por: és una por intensa o terror. Com a símptoma, usualment és una por no raonable, amb freqüència acompanyada de la creença que ‘alguna cosa dolenta passarà’ quan s’enfronta a l’estímul temut, en aquest cas, al color groc. Un símptoma comú és el “desig de fugir”, que és la resposta humana normal d’abandonar la situació o lluitar contra ella. Això va relacionat a la producció de l’hormona adrenalina pel cos com a resposta a la por.

Ansietat: l’ansietat és l’experiència de tenir preocupació, por o sensació d’inquietud. La sensació d’ansietat lleu a moderada o ocasional és una reacció normal a l’estrès de la vida diària. L’ansietat pot manifestar-se en l’estat d’ànim, els pensaments i emocions de la persona.

Esgarrifances.

Boca seca.

Nàusees.

Dificultats per respirar.

Batec cardíac ràpid.

Al·lucinacions severes.

Tractament:

Existeixen diversos tractaments a partir dels quals es podria abordar la xantofòbia, però els experts han arribat a la conclusió que la teràpia cognitiu-conductual (TCC) és la millor opció a l’hora de tractar les fòbies especifiques.

A través de la TCC es fa front al quadre d’ansietat detonat arran de la fòbia, brindant-li a l’afectat les eines necessàries per controlar el temor i poder-se anar adequant a ell lentament a través d’estímuls relacionats al temor (en aquest cas al color groc).

Com sol ocórrer amb les fòbies, cada cas és totalment diferent.

Pel que, depenent de la seva intensitat, la xantofòbia podria ser també tractada a través de tècniques de relaxació, programació neurolingüística o teràpies de desensibilització.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Història del caganer

El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la nostre imatgeria popular nadalenca.

La inserció d’aquesta desinhibida i controvertida figura en el pessebre és un contrapunt que humanitza la representació del misteri de Nadal i fa d’aquesta representació casolana una meravellosa síntesi que harmonitza el seu missatge transcendent i sobrenatural amb la realitat material i els condicionaments biològics del nostre organisme. Figura que anualment és objecte d’una contínua i creativa reinterpretació per part dels artesans figuristes, el caganer és un dels elements que personalitzen i donen identitat al nostre imaginari nadalenc enmig de la profusa invasió d’iconografia de tradició anglosaxona que ens envolta en aquestes diades.

La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga”, o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota d’un pont, darrera d’un paller o en un altre indret ocult –ja que seria una manca de respecte que aquesta figura estigués situada en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del Naixement o pels qui van a adorar Jesús-, és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui: “On és el caganer?”, a fi que s’entretingui buscant-lo.

El caganer no apareix d’una manera exclusiva en els pessebres, sinó que també és present en altres formes de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu en les anomenades “rajoles del oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en castellà i en català, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica.És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc –al final del segle XVII o al començament del segle XVIII-, moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que abocà, sobre tot , en les natures mortes i en les escenes costumistes, totes elles molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores que les condicions de treball i les escenes casolanes i a l’aire lliure foren tingudes en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que, fins aquell moment havien estat menyspreats.Dins de l’impuls del barroc i d’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adient i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.

La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret als llavis o fumar una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja. Pel que fa referència a la variant femenina d’aquesta popular figura, cal dir que d’uns trenta anys ençà en fabriquen també models de “caganera”. El seu creador va ser el figurista barceloní Lluís Vidal, coincidint amb l’època d’aparició de les primeres minifaldilles als carrers. A part d’aquestes tipologies, que són les més comunes, hi ha també models vestits amb la indumentària hebraica.

Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat, o amb motiu d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·lecionistes, creen models insòlits i especials. Actualment representa individus molt variats com ara polítics, guàrdies civils, reis mags, pare noel, monges, pastors, jugadors del Barça o l’Espanyol, bruixes, negres, legionaris romans o bombers sense deixar d’estar en la seva posició característica. El pagès no ha deixat però de ser la forma més popular.

Informació extreta del web www.curiosistats.cat

L’embaràs més llarg del món animal

Si us diem que l’embaràs i la gestació dura 2 anys… quin animal creieu que pot ser?

L’elefant!

Si la còpula es realitza correctament, l’embaràs i gestació de l’elefant dura al voltant de 22 mesos.
De fet, és un dels períodes més llargs de gestació en el regne animal. (La balena blava, per exemple, té un període de gestació del voltant de només 1 any).

Per què el la gestació de l’elefant dura tant temps?
Probablement és a causa de l’enorme grandària de l’elefant i el lent desenvolupament que tenen en aquest període de gestació. Penseu que una cria d’elefant ha de néixer amb un pes que varia entre els 100 i 150 kg.


Informació extreta del web www.curiositats.cat

L’estruç no amaga el cap sota terra

És molt comú en la nostra vida quotidiana escoltar que amaguem el cap sota terra, com l’estruç, per fugir de les nostres responsabilitats. Seria una estupidesa per part d’aquest animal amagar el cap i esperar que el perill passi, no creieu? Si fos així ja estarien extingits. El depredador només hauria d’abalançar-se sobre ell i degustar la seva carn.

Aquesta creença s’ha d’haver originat, amb gairebé tota seguretat, en el comportament d’aquestes aus en determinades circumstàncies, com les descrites a continuació

• Ocorre que, quan se senten en perill, baixen el cap arran de terra per ocultar el seu llarg coll i confondre als depredadors que no poden distingir el cap de la seva possible presa des de la distància.
• També baixen el cap arran de terra mentre coven els ous per ser menys visibles i ocultar, mentre sigui possible, la ubicació del niu.
• Per la seva banda, els pollets estiren el seu coll al llarg del sòl en sentir-se amenaçats per ocultar la seva situació.

En resum, com a mecanisme de defensa o protecció col·loquen el cap i el coll sobre el sòl per dissimular la seva altura i passar desapercebudes. Però no introdueixen el cap sota terra per ocultar-se.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per què la sang és vermella?

En els éssers humans la sang és de color vermell, igual que en la majoria d’animals mamífers. La sang és vermella a causa d’una substància anomenada hemoglobina que es troba dins dels nostres hematies o glòbuls vermells.

El plasma, que és el líquid en el qual es troben les cèl·lules en suspensió (glòbuls vermells, glòbuls blancs, plaquetes, etc) és d’un color gairebé transparent. Són les cèl·lules sanguínies, en concret els glòbuls vermells, hematies o eritròcits els que li donen un aspecte vermell a la sang.

Aquesta proteïna, l’hemoglobina, s’encarrega d’atrapar i transportar l’oxigen, per tot el torrent circulatori, des dels pulmons a la resta de cèl·lules del nostre cos que necessiten oxigen i glucosa per viure.

La sang pot tenir un color una mica més vermell i brillant, o més fosc gairebé negre depenent dels nivells d’oxigen que contingui l’hemoglobina dels nostres hematies.

Quan els glòbuls vermells mitjançant l’hemoglobina, van carregats d’oxigen, la sang té un color vermell brillant (sang arterial) al contrari quan els glòbuls vermells han deixat aquestes partícules d’oxigen en les cèl·lules i han captat el CO2 (diòxid de carboni) tenen un color més fosc, gairebé negre (sang venosa).

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Hem de guardar els ous a la nevera?

Segur que també n’heu parlat alguna vegada amb amics o gent de l’entorn. Cal guardar els ous a la nevera? I per què, doncs, al supermercat, són als prestatges i no als frigorífics?

Jordi Basté en va parlar un dia a El món al “Cuinetes” amb el Fermí Puig. Per saber què en deien els experts, van aclarir conceptes amb Carme Chacón, subdirectora general de Seguretat Alimentària de l’Agència de Seguretat Alimentària de la Generalitat de Catalunya.

Cal nevera? Sí o no? Aquesta és la pregunta clau, i aquí teniu la resposta.

Si en volem allargar la vida útil, nevera. Però no és imprescindible, si els podem tenir en un lloc sec que no passi dels 15 graus.

Per què al súper són al prestatge?

El motiu bàsic és que els ous no poden tenir canvis de temperatures bruscos, perquè això pot ser perillós per a la nostra salut. Les neveres que s’obren i es tanquen molts cops en un súper, o el trasllat del súper a casa i de nou posar-los a la nevera no és el més recomanable.
La comercialització dels ous és molt ràpida. I hem de tenir en compte que a l’ou no li va gens bé entrar i sortir de nevera

A quina zona de la nevera?

Hem sentit a dir de tot sobre el lloc on hem de posar els ous a la nevera… Les oueres col·locades pels fabricants al lateral de la porta són un bon lloc? O potser n’hi ha un altre que sigui millor?
Podem tenir-los en una zona de la nevera que no sigui rigorosament freda. Si no, se’ns congelaran!
Per tant, és adequat tenir-los a la porta. Quines són les zones més fredes de la nevera, on mai posaríem els ous? Normalment el prestatge que hi ha a sobre dels calaixos de la fruita i la verdura.

En quina posició?

La posició de l’ou a l’hora de guardar-lo quina ha de ser? La part més en punta cap amunt o cap avall?
Tradicionalment els posem amb la banda ampla cap amunt per tenir més informació de si és més fresc o menys.
Quan el pon la gallina, l’ou té una cambra d’aire que s’acumula a la banda més ampla de l’ou, per això la zona ampla es posa cap avall. Si hi ha més cambra d’aire, és que l’ou és més fresc, i si n’hi ha menys és que no és tan fresc.

Es poden congelar?

Més dubtes. Si fem un pastís i ens sobren clares o rovells… es poden congelar?
Sí, es poden congelar des del punt de vista de la salut. Però després, organolèpticament, et podria servir o no.
Sí a la congelació, però sempre amb un recipient molt net, ben tapat, i no ens deixem l’ou congelat fins l’any que ve perquè no és aconsellable… És de sentit comú.

Què fem si se’ns trenca un ou?

El llencem o el podem guardar en un recipient tapat i fer-lo servir més endavant?
L’ideal és eliminar la closca i utilitzar-ho immediatament o aplicar-hi calor
És a dir, fer-lo servir de seguida, sigui com sigui.

Cal netejar-los si estan bruts?

Un altre dubte i llegenda urbana: Cal netejar-los o no, si tenen la closca bruta?
En el moment que el rentem, li estem traient una protecció natural. No es recomana rentar els ous.


Informació extreta del web www.curiositats.cat

L’aplaudiment més llarg de la història

El tenor Plácido Domingo va rebre aquest reconeixement del públic durant una hora i vint minuts el 30 de juliol de 1991, després d’interpretar el Otelo de Verdi en l’Òpera Estatal de Viena. Aquella nit triomfal, el gran cantant madrileny va haver de tornar a l’escenari de l’Òpera un total de 101 vegades.

Batia així el rècord que ostentava el seu col·lega italià Luciano Pavarotti (1935-2007), aplaudit durant 67 minuts després de la seva actuació de 1968 a ‘L’elixir d’amor’, òpera còmica de Gaetano Donizetti, a l’òpera de Berlín. Aleshores, el teló es va alçar 165 vegades.
No obstant això, cal assenyalar que la plusmarca de Plácido Domingo s’acompanya en ‘El llibre Guinness dels rècords’ per una altra llarguíssima ovació registrada fa dos anys, encara que en aquest cas de manera intencionada. El 26 de juny de 2014, el poeta i performer nord-americà Dustin Luke Nelson va aconseguir que els espectadors batessin els palmells durant dues hores seguides al Walker Art Center de Minneapolis. En realitat, es tractava d’una acció inclosa en un muntatge de l’artista.
Com a aplaudiment espontani més llarg segueix constant, doncs, el dedicat a Plácido Domingo. El tenor en va rebre a Espanya un altre de 32 minuts el 28 de juliol de 2010. Els afeccionats aclamaven així la seva interpretació a l’òpera Simón Boccanegra, també de Verdi, al Teatre Real de Madrid.

Informació estreta del web www.curiositats.cat

Quina és la temperatura màxima que pot suportar un ésser humà?

En aquests dies d’onada de calor ens preguntem quanta estona podria suportar una persona en ple carrer, sota el sol abrasador i una calor extrema (més de 40° o 45°, però… 50°? 60°? 70°?). La pregunta és complicada de respondre perquè depèn de moltíssims factors.

En parlar de com ens afecta la calor cal tenir en compte que no és només la temperatura el que és un problema per a la supervivència: també influeixen la humitat, la qualitat de l’aire i l’estat físic, però a més depèn de cada persona en particular (més en general, de la seva raça) i de com vagi vestida i quines mesures prengui per combatre la calor.

És per això que els beduïns del desert són experts i aguanten temperatures de fins a 50°C gràcies al seu físic, alimentació i vestimentes –que aïllen amb capes d’aire la calor exterior–. O mentre que els nord-americans caucàsics comencen a mostrar signes de deshidratació als 30°C, a l’Índia això no succeeix fins que s’aconsegueixen els 42°C.

La temperatura del cos humà és normalment d’uns 37°C i els occidentals trobem confortables temperatures fins als 30°C més o menys. Més enllà comencem a suar que és la forma automàtica –i molt efectiva– que té el cos de refredar-se. Però això només funciona quan la suor s’evapora, que és quan la humitat ambiental és baixa. Si és alta trigarà molt més a evaporar-se i mentrestant sentirem més calor. Si la humitat és altíssima (ex. zones properes al mar, rius, després d’una tempesta) notarem la característica calor aclaparant de les zones humides – encara que la temperatura no sigui tan alta.

Amb la suor arriba un problema: la deshidratació. El cos perd líquid i ha de reposar-lo. Tenint en compte que som un 80% aigua, més ens val fer-ho bé: la forma normal és bevent aigua, sucs o menjant fruita. Però si malgrat suar molt no baixa la temperatura… suarem més encara (causant més deshidratació) i el cercle viciós pot ser mortal. Quan el cos ja no pot dissipar la calor arriba la sequedat de boca, els maldecaps, arcades, desmais o fins i tot l’aturada cardíaca.

Si fins a 30°C de temperatura exterior ho considerem «agradable», fins a 40°C seria un valor suportable sempre que es mantingui correctament la hidratació. Aquesta és la raó per la qual s’alerta a la població –especialment als grups que poden veure’s més afectat– perquè es mantinguin en ambients frescos i s’hidratin bé durant les ones de calor.

Però, què succeeix més enllà dels 50°C? Segons Info Recap es considera que 55°C és la temperatura límit que pot suportar un ésser humà «preparat» si hi ha una humitat normal, que haurà tendit a baixar a mesura que ha pujat la temperatura. A 60°C una persona normal pot sobreviure només deu minuts, després mor per deshidratació extrema. Finalment, sembla clar que ningú pot suportar una temperatura tan alta com 70°C (encara que no s’hagi comprovat), sobretot tenint en compte que sabem que a partir de 41°C de temperatura interna, les cèl·lules del cos comencen a morir i que amb 45°C de temperatura exterior es produeixen cremades i un altre tipus de ferides en el cos si no s’està ben protegit.

Informació extreta del web www.curiosistats.cat

L’inventor del raspall de dents

Ja sabem que des de l’Antiguitat s’empren diferents mètodes d’higiene dental. Es buscaven esbandides per millorar l’alè bucal a base de fruites i flors seques. També s’empraven branques, pals de taronger o pues d’eriçó per fregar la superfície de les dents i deixar-les més netes. Però no va ser fins al segle XIII quan es va dissenyar el primer raspall dental tal com avui el coneixem. Va ser quan un mestre Zen va dissenyar un raspall a base de pues de pèl de cua de cavall sobre un mànec d’os.

El primer raspall dental comercialitzat va ser dissenyat per William Addis. El senyor Addis va ser empresonat per disturbis públics i a la presó acostumava a fregar-se les dents amb un drap per netejar-les. Com no es refiava dels qui li donaven els draps a la presó, que a més d’estar tacats tenien sutge i sal, una nit després d’un sopar va guardar un os petit de pollastre i li va afegir unes quantes pues. Així es va fer el seu propi raspall de dents.

A la seva sortida de la presó va començar a comercialitzar-ho i es va fer bastant ric. Després de la seva mort, el seu fill va continuar amb el fructífer negoci. De fet en l’actualitat es segueixen comercialitzant sota el nom de Wisdom Toothbrushes.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per què els japonesos no es donen la mà?

Al món oriental és molt comú saludar-se amb una reverència, enlloc de la nostra encaixada de mans. Es tracta d’una forma de mostrar respecte cap a l’altra persona. La intensitat de la inclinació varia segons el context: una inclinació de 15º es considera molt informal, mentre que en contextos més formals s’arriba als 45º.

Aquest tipus de salutació ha de realitzar-se amb l’esquena recta; en el cas dels homes les mans es mantenen al costat del cos, mentre que les dones les col·loquen davant. La preferència per aquest tipus de salutació té una explicació molt senzilla: l’alta incidència de hiperhidrosis palmar en aquests països.

El gest de donar-se la mà no resulta molt agradable quan un o dues de les persones tenen les mans suades.

La incidència de la hiperhidrosis arriba fins el 25% de la població de l’Extrem Orient (un percentatge nou vegades superior a la mitjana mundial). Per tant, en països com la Xina o el Japó una de cada quatre persones sua excessivament, de manera que gairebé la meitat (44%) de totes les encaixades possibles estarien impregnades en suor. La resposta cultural per evitar aquest mal tràngol d’origen fisiològic és recórrer a la inclinació de tronc.

Per tant, la hiperhidrosis pot ser una de les causes de la coneguda aversió dels nipons cap al contacte físic amb altres persones.

Per cert, la hiperhidrosis té cura i fins i tot una associació mundial d’afectats. També té una neurosi derivada: la transpirofòbia.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Què és la hipopotomonstrosesquipedaliofòbia?

La hipopotomonstrosesquipedaliofòbia és una por irracional a la lectura o pronunciació de paraules llargues o complicades. Es caracteritza per una aversió o un especial nerviosisme al moment d’entrar en discussions en les quals s’utilitzin paraules llargues o d’ús poc comú (especialment converses científiques, mèdiques, tècniques…), així com pel fet d’intentar evitar paraules estranyes al vocabulari col·loquial.

Aquesta fòbia pot ser causada per la por a pronunciar incorrectament la paraula, ja que això representa per a la persona una possibilitat de quedar en desavantatge o ser vist com a algú dèbil davant dels seus iguals.

Aquesta paraula es forma de la manera següent:

• La paraula deriva del grec hippopoto que s’empra per indicar gran en relació a la paraula grega per a designar hipopòtam (que al seu temps deriva de les paraules gregues hippo- “cavall” i potam-os “riu”, de manera que la paraula originalment significaria “cavall de riu”).
• Monstros és una paraula llatina que indica “monstruós”.
• Sesquipedali és una forma mutilada de “sesquipedalian” que significaria paraula llarga (literalment “un peu i mig de llarg” en llatí).
• Fòbia significa por.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

És millor dutxar-se amb aigua freda o calenta?

És millor dutxar-se amb aigua freda o calenta? Quin tipus de dutxa ens reporta més beneficis? La resposta a aquesta pregunta depèn del que es vulgui aconseguir. L’aigua calenta, la preferida per la major part dels usuaris, té un efecte relaxant i serveix per alleujar els dolors musculars i combatre l’insomni o fins i tot les cefalees tensionals.

No guareix un refredat, ni la grip, però el vapor que produeix l’aigua a la temperatura que la utilitzen molts, entre 34 ºC i 38 ºC, descongestiona les vies respiratòries. A més, al ser tan calenta té un gran poder de neteja, però no obre els porus, com se li atribueix erròniament.

Per la seva banda, l’aigua freda buida la ment i el cos i, en aquest sentit, ajuda a la concentració en qualsevol activitat intel·lectual o que requereixi molta energia. Això té una doble base fisiològica: d’una banda, el fred activa la circulació i proporciona més flux de sang als òrgans i teixits; i per una altra, estimula la producció de noradrenalina, una hormona relacionada amb l’estrès.

Aleshores…què és millor? Dutxar-se amb aigua freda o calenta? Ja deia Aristòtil que la virtut es troba en el “just terme mig” entre dues actituds extremes; i els dermatòlegs semblen estar d’acord amb ell, ja que és el que recomanen: l’aigua temperada. Perquè amb una temperatura molt calenta fa que la pell es ressequi més. Així que el millor és col·locar el termòstat a uns 30 ºC.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per què, amb el pas del temps, el pa es posa dur i les galetes s’estoven?

Obres un paquet de galetes. Te’n menges unes quantes i la resta queden oblidades al fons de la prestatgeria. Quan les descobreixes, una setmana després, cal llençar-les a les escombraries perquè han adquirit una desagradable textura tova.

Amb el pa passa tot el contrari. Només amb un dia -o dos, si la barra és de molt bona qualitat- el nostre deliciós i cruixent pa es converteix en un maó.

Per què dos productes fets amb farina i aigua tenen una reacció tan diferent?

La resposta està en el diferent nivell d’humitat que contenen les masses d’un i un altre producte. El pa té un nivell d’humitat alt i la perd quan està en contacte amb l’aire. Les galetes, per contra, tenen molt poca humitat i capten l’aigua de l’ambient, la qual cosa els dóna aquesta textura gomosa que adquireixen amb el pas dels dies.

La solució? Mantenir el pa i les galetes ben tapats per evitar que estiguin en contacte amb l’aire. No fa miracles, però sí allarga una mica la vida útil de tots dos productes.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per què el paper d’alumini és brillant per una banda i mat per l’altre?

El paper d’alumini és exactament igual per tots dos costats (i cap d’ells està tractat amb elements tòxics) però aleshores, per què un dels costats del paper d’alumini és brillant i l’altre costat és mat?

Aquesta diferència es deu al procés de fabricació del paper d’alumini, que essencialment consisteix a premsar repetidament un bloc d’alumini fins a aconseguir una làmina del grossor desitjat.

Durant el procés de refinat final, la làmina d’alumini passa per diversos corrons. La làmina arriba a ser tan prima que en els últims corrons es premsen dues làmines d’alumini juntes per evitar que es trenquin. Com a conseqüència d’això un dels costats de la làmina queda polida (i brillant) pel contacte amb els corrons, mentre que l’altre costat de la làmina es manté en contacte amb una altra làmina d’alumini i queda mat.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Per què no pots fer-te pessigolles a tu mateix?

Si portes anys intentant fer-te pessigolles a tu mateix, deixa-ho. De debò. És impossible que ho aconsegueixis.

Un estudi de la University College de Londres ha demostrat que una part del cervell pot predir les sensacions quan nosaltres mateixos ens causem, però no quan ho ha fa algú aliè. Així ho ha explicat la neurocientífica Sarah-Jayne Blakemore a ‘Scientific American’: “Quan algú intenta fer-se pessigolles a si mateix el cerebel prediu la sensació, cancel·lant així la resposta d’altres àrees del cos a les pessigolles”.

En altres paraules, el cerebel –la part del cervell que controla el control motor del cos– sap on està exactament la teva mà, i també sap que intentaràs fer-te pessigolles amb ella. La predicció de la sensació l’anul·la per complet, perquè ja no és cap sorpresa o alguna cosa incontrolable. El teu cervell sap que no és una amenaça, llavors no reacciona.

De fet, podries aconseguir-ho amb robots. Estudis han demostrat que un retard entre el moviment de la teva mà i el pessigolleig resultant pot fer-te sentir l’anhelada sensació.

De fet, com més gran sigui el retard, major pessigolleig se sentirà. Per tant, és possible fer-se pessigolles a un mateix? Sí, però només si un està disposat a invertir diners en un parell de robots.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Figures efímeres amb peces de fusta (11.000 Kapla)

Per què l’aigua del mar és salada?

L’aigua del mar porta dissolt en el seu interior multitud d’elements químics. Entre aquests, els més abundants són els ions de clor i de sodi, que representen el 90% dels ions dissolts en el mar. Aquests reaccionen entre si per formar el clorur sòdic, és a dir, la sal comuna.

Però com han arribat aquests elements a l’aigua? Per respondre a aquesta pregunta seguim el cicle de l’aigua.

La calor del Sol evapora l’aigua del mar (únicament aigua, les sals dissoltes s’hi queden), aquest vapor d’aigua forma els núvols que són desplaçats pel vent i que en arribar a zones més fredes o xocar amb les elevacions de terreny es precipita cap a terra en forma de pluja. Aquest vapor d’aigua es combina amb el diòxid de carboni (CO2) de l’aire formant àcid carbònic (H2CO3), així que l’aigua de pluja té un caràcter àcid que reacciona amb els materials de les roques, erosionant-les i arrossegant els seus elements químics als rius, i d’aquests al mar.

Aquest procés —repetit incomptables vegades— és el responsable que els elements dissolts arribin al mar. Molts d’ells es dipositen en el fons marí, uns altres com el calci (Ca) són aprofitats pels éssers vius i altres ions reaccionen formant sals que romanen dissoltes en l’aigua, en una proporció propera al 3,5%.

Però aquesta no és l’única via d’arribada d’elements químics al mar. A causa del moviment tectònic de plaques, el fons marí es mou —de forma inapreciable però constant— donant lloc a la formació d’esquerdes, l’aparició de volcans submarins i sismes submarins.

L’aigua marina s’introdueix per les fissures de l’escorça terrestre i en entrar en contacte amb zones més calentes reacciona i torna a sortir a raig en el que s’ha donat a conèixer com a ‘xemeneies hidrotermals’, que condueixen l’aigua calenta de baix cap a dalt, portant així nous elements químics.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Un circuit de "fustetes" - Kapla Mino

Significat de les estàtues eqüestres

En les estàtues eqüestres, depenent de com estiguin col·locades les potes d’un cavall el significat canvia.

Les estàtues eqüestres no són més que la representació d’homes muntats a cavall i es porta fent des de l’antiguitat aquest tipus d’homenatge. Depèn del context sociohistòric, de vegades trobem que estan restringits a certes classes, com per exemple militars en la Roma republicana o a monarques en l’Alemanya del segle XIX.

És ben coneguda entre la gent certa simbologia atribuïda a aquestes estàtues, concretament, a la posició de les potes dels cavalls:

– Si l’animal està alçat sobre les seves potes posteriors deixant les davanteres en l’aire vol dir que el seu genet va morir en combat, és a dir, en alguna batalla.

– Si és només una pota del cavall la que està suspesa en l’aire significa que el genet va morir a causa de les ferides rebudes durant un combat.

– No obstant això, si les quatre potes del cavall reposen totes en la superfície, sembla ser que el genet ha mort per causes naturals. Des de morts pacífiques durant la senectut a fulminants atacs al cor o malalties.

Informació extreta del web www.curiositats.cat

Com es fan les olives farcides?

Quants homes han trepitjat la lluna?

Han estat ni més ni menys que dotze els homes que han trepitjat el satèl·lit. Tots ells nord-americans.

Els dotxe homes que ha trepitjat la lluna:

Neil Armstrong – Apollo 11 – Juliol, 1969
Edwin “Buzz” Aldrin – Apollo 11 – Juliol, 1969
Charles “Pete” Conrad – Apollo 12 – Novembre, 1969
Alan Bean – Apollo 12 -Novembre, 1969
Alan Shepard – Apollo 14 – Febrer, 1971
Edgar Mitchell – Apollo 14 – Febrer, 1971
David Scott – Apollo 15 – Juliol, 1971
James Irwin – Apollo 15 – Juliol, 1971
John Young – Apollo 16 – Abril, 1972
Charles Duke – Apollo 16 – Abril, 1972
Eugene Cernan – Apollo 17 – Desembre, 1972
Harrison Schmitt – Apollo 17 – Desembre, 1972

Informació extreta del web www.curiositats.cat

És important cordar-se el cinturó de seguretat en un vehicle

Quina temperatura fa falta perquè nevi?

La neu és un fenomen meteorològic que consisteix en la precipitació de petits cristalls de gel. Els cristalls de neu adopten formes geomètriques amb característiques fractals i s’agrupen en flocs. Generalment la neu es forma per sublimació inversa del vapor d’aigua en les capes altes de l’atmosfera, a una temperatura inferior als 0 °C.

L’ocurrència, quantitat i intensitat de les nevades depèn, entre d’altres factors, de la latitud, l’altura, la distància al mar o l’oceà i de l’estació de l’any. La neu es pot fabricar també amb l’ajut dels canons de neu. Aquesta tècnica és utilitzada per les estacions d’esquí per millorar l’estat de les pistes quan la temperatura és suficientment baixa però les precipitacions no són prou abundants.

Un estudi recent ha demostrat que alguns bacteris tenen un paper important en la formació dels cristalls de glaç o de neu. Han estat identificats a mostres de neu a Europa, Amèrica del nord i a l’Antàrtida.

Hi ha diferents tipus de precipitació de neu:

Nevada: És una tempesta de neu i gel, que es produeix generalment en alta muntanya o altes latituds. Quan està acompanyada de forts vents pot anomenar-se torb o torb de neu.

Ràfega: És una neu lleugera amb generalment poca acumulació i es produeix en les nevades moderades ocasionals.

Pluja congelada: És un tipus de pluja que cau del cel i que es congela al seu pas per l’atmosfera.

Grànuls de neu: Són grans de gel blancs i opacs, aplanats, amb diàmetres inferiors a 1 mm.

Grans de gel: També coneguts com a calamarsa menuda, són un tipus de calamarsa molt fina, formats per la precipitació de boletes de gel transparents de forma irregular, el diàmetre de la qual és de 5 mm o menor.

Perdigons de gel: Són una forma de precipitació consistent en aigua parcialment congelada, però no en forma de cristalls.

Prismes de gel: Són constituïts per cristalls de gel, amb forma d’agulles o làmines, tan petits que semblen suspesos en l’aire.

Graupel: També s’anomena ‘pilotetes de neu’. Són més grans que els grans de gel i més petits que la calamarsa.

Torb de neu: Ocorre quan un vent fort condueix neu ja caiguda per crear derives.

Calamarsa: consisteix en gotes d’aigua sobrerefredades, per la baixa temperatura que hi ha quan es precipita el núvol.

Hailstorm: Una tempesta de calamarsa. Si la calamarsa és molt gran, pot danyar als cotxes i fins i tot a la gent.

Neu efecte-llac: es produeix quan els vents freds es mouen a través d’extensions grans d’aigua calenta.

Aiguaneu: És una forma de precipitació consistent en neu parcialment fosa en tocar el sòl.

Ocurrència

Encara que la densitat de la neu varia extensament, una guia és que la profunditat de les nevades és 10 vegades major que la de les precipitacions pluvials que contenen la mateixa massa d’aigua.

Les nevades inesperades de vegades deterioren les infraestructures i interrompen els serveis, fins i tot a les regions que estan acostumades a elles. El tràfic es pot veure entorpit o fins i tot detingut totalment. Les infraestructures bàsiques tals com a electricitat, telèfon i gas natural poden ser interrompudes. Un dia nevat és freqüentment un dia en el qual l’escola o altres serveis són cancel·lats a causa de la precipitació. Això pot succeir fins i tot a les àrees que tenen en general molt poca precipitació de neu amb una acumulació lleugera. Quan l’acumulació de neu és excessiva, sovint triga temps a fondre’s, fent-se així geleres.

Per què és blanca la neu?

La neu està formada de cristall d’aigua congelada, i entre aquests cristalls hi ha aire. Aquest aire fa que la llum que passa pels cristalls d’aigua es dispersi i es vegi de color blanc.

És el mateix cas que els núvols, que els veiem blancs tot i que estan formats de microcristalls d’aigua. En el cas que es formi gel compacte veiem el núvol transparent i és perquè no hi ha aire en el seu interior, sinó aigua congelada compacta.

Informació extreta de www.curiositats.cat

El quart Rei Mag

És possible que existís un quart Rei Mag, a més dels ja coneguts Melcior, Gaspar i Baltasar. Un noble, príncep segons algunes cròniques, que tindria uns trenta anys quan, observant el firmament, va descobrir el famós Estel de Betlem que anunciava el Naixement del nen Jesús.

Henry van Dyke (1852–1933), teòleg presbiterià estatunidenc, va escriure l’any 1896 un conte nadalenc anomenat “The Other Wise Man” (L’altre Rei Mag), el protagonista del qual és Artaban, nom originari del persa.

A continuació podeu trobar el conte resumit:

El ziggurat de Borsippa, amb els seus alts murs i set pisos, era el punt de trobada dels quatre reis i inici de la travessa conjunta. I cap allà es dirigia l’Artaban, amb un diamant de l’illa de Meroe que neutralitzava els verins, un tros de jaspi de Xipre com a amulet de la oratòria, i un fulgurant robí de les Sirtes per allunyar les tenebres que confonen l’esperit, com a ofrenes al nen Jesús. Però a mig camí es va trobar amb un vell moribund que havia estat saquejat per uns bandits, i el rei va interrompre el seu viatge, va guarir les seves ferides i li va oferir el diamant per ajudar-lo.

Un cop va arribar a Borsippa, els Tres Reis Mags ja havien prosseguit el seu viatge i li van deixar una nota que deia: “T’hem estat esperant molt de temps i no podem retardar més aquest viatge. Segueix el nostre camí pel desert i guia’t per l’estel”.

Va continuar en solitari el seu camí, però quan va arribar a Judea, no va trobar ni als Reis ni al redemptor, sinó nombrosos soldats d’Herodes degollant nens, i en veure’n a un d’ells, que amb una mà sostenia un nen i amb l’altra brandava una espasa, i li ofereix el robí destinat al fill de Déu a canvi de la vida del nen, però va ser sorprès en aquesta actitud: i va ser detingut i empresonat al palau de Jerusalem.

Va estar uns trenta anys reclòs, i li van anar arribant veus dels prodigis, consells i promeses d’un Messies que no podia ser cap altre que el Rei de Reis que anava a adorar tants anys enrere. Amb la seva absolució mentre deambulava pels carrers de Jerusalem, es va anunciar la crucifixió de Jesucrist; aleshores decideix d’anar al Gólgota per a oferir-li la seva adoració llargament posposada, però en un mercat una filla estava sent subhastada per liquidar uns deutes del seu pare, s’apiada d’ella, i compra la seva llibertat amb el tros de jaspi, la darrera de les ofrenes que li quedava és oferta, i Jesucrist mor a la Creu: tremola la terra, s’obren els sepulcres, els morts ressusciten. Una pedra el colpeja al cap i en estat d’inconsciència, se li apareix una figura que li diu: “Vaig tenir gana i em vas alimentar, vaig tenir set i em vas donar de beure, vaig estar despullat i em vas vestir, vaig estar malalt i em vas guarir, em van empresonar i em vas alliberar”. Però ell desorientat i exhaust pregunta: “Quan vaig fer jo totes aquestes coses?”, i amb la mateixa expiració rep la resposta: “El que has fet pels teus germans, ho has fet per mi”. I el quart Rei va descansar, emprenent un nou viatge que el va portar a l’eternitat de l’univers.

Informació extreta del web www.curiositats.cat