dissabte, 16 de maig del 2015
diumenge, 3 de maig del 2015
Per què les abelles fan els panells de la mel de forma hexagonal?
En una ocasió, Pappos d’Alexandria, un rellevant matemàtic grec, va dir el següent sobre les abelles: “Les abelles, en virtut d’una certa intuïció geomètrica, saben que l’hexàgon és major que el quadrat i que el triangle, i que podrà contenir més mel amb la mateixa despesa de material.”
Ara, cada vegada que vegis voletejar una abella pel teu jardí o per un parc la miraràs amb enveja pensant que aquest petit cervell sap molt de geometria i de matemàtiques. Com pot ser possible?
En efecte, una de les primeres teories que se solen assumir és la següent: Si tenim una superfície plana en la qual hem de distribuir petites cel·les per emmagatzemar mel, podem fer-ho a través dels quadrats, els cercles o els hexàgons. Així doncs, les abelles disposen d’una intuïció natural que els diu que la figura més eficaç és, sens dubte, l’hexàgon, i per tant el prisma. Emmagatzemen la mel amb total eficàcia en cada cel·la, construint així un panell perfecte on desenvolupar les seves tasques diàries i la seva manera de vida.
Existeix una altra teoria, un altre vessant que no acaba d’acceptar aquesta ‘eficàcia matemàtica’ de les abelles. En primer lloc, aquesta idea es basa en el fet que en la naturalesa, la figura que més abunda és el cercle, o en conseqüència, les esferes. Si ens hi fixem, molts panells en els seus inicis, quan són més recents, presenten cel·les amb una forma esfèrica i no de prisma hexagonal. Les abelles farien, doncs, unes entrades de forma rodona però, amb el temps, acabarien constituint-se en la clàssica forma que tots coneixem. I en què es basa aquesta idea?
Qüestió de física. Per a molts aquesta afirmació es pot explicar de forma senzilla: fem diversos tubs rodons de paper i posem-los junts. Ens adonarem que queden diversos buits entre uns i altres. Si els estrenyem una mica més tendeixen a aixafar-se, fins que al final es converteixen en cel·les hexagonals.
Els panells, doncs, començarien sent cilindres, però amb la mel en el seu interior, és a dir, amb alguna cosa líquida, tendeixen a ajuntar-se els uns amb els altres fins a formar hexàgons.
dissabte, 2 de maig del 2015
divendres, 1 de maig del 2015
dijous, 30 d’abril del 2015
De quin color és el salmó?
El color rosa ataronjat és el senyal d’identitat que defineix la suculenta carn de salmó. Probablement ningú voldria comprar un filet d’aquest peix si fos de color gris, però resulta que aquest és precisament el color natural dels salmons de piscifactoria. El color rosa intens arriba després i en càpsules.
Només hi ha un tipus de salmó la carn del qual és rosa ataronjada de manera natural, i és el salmó pescat en el seu propi hàbitat. Durant el seu cicle vital, els salmons s’alimenten de gambetes, petits crustacis i krill. Aquesta alimentació és rica en una substància anomenada astaxantina. Aquest compost és el que, en acumular-se en els teixits de l’animal, proporciona aquest color rosat tan viu. La astaxantina és també la substància que proporciona el color rosa als flamencs, la dieta dels quals és similar.
Què passa amb els salmons de les piscifactories? La resposta és que la seva dieta no inclou crustacis. Els salmons criats en captivitat acostumen a alimentar-se de pinsos que inclouen oli i pasta de peixos més petits, midó de blat de moro, grasses animals o llevat i soia transgèniques. Aquesta dieta fa que la carn dels salmons de piscifactoria sigui d’un color gris clar semblant a la d’altres peixos. El color rosa el tria l’empresa que cria als peixos mitjançant suplements alimentaris.
La astaxantina no és tòxica ni una substància artificial en sentit estricte. Es tracta d’un carotenoide, un pigment natural emparentat, per exemple, amb el licopè, que és el la substància que dóna el seu color natural als tomàquets. A part de fer-la servir per alimentar els salmons per millorar-ne el seu color, la astaxantina també existeix en forma pura per al consum humà (en càpsules). En tractar-se d’un carotenoide que no se sintetitza com a vitamina A, alguns metges asseguren que té propietats antioxidants.
Alguns experts alerten dels riscos potencials per a la salut i l’ecosistema que suposen les pràctiques industrials de piscifactoria.
Informació extreta del web www.curiositats.cat
diumenge, 12 d’abril del 2015
dilluns, 6 d’abril del 2015
El primer llibre de cuina
Banquet desenvolupat en un stibadium.
Mosaic romà dipositat al Castell de Boudry (cantó de Neuchatel, Suïssa)
El gastrònom romà Marc Gavi Apici (Marcus Gauius Apicius) va publicar l’any 62 d.c. el tractat "De re conquinaria", on descrivia els festins de l’emperador Claudi i de les seves successives esposes, Messalina i Agripina. Aquesta famosa publicació es va transformar en el primer llibre culinari de tota la Història.
Apici era considerat un veritable aristòcrata del Segle I i amant del bon menjar fins a tal punt que va tenir el valor de suïcidar-se en veure’s en seriosos problemes econòmics. Va arribar a gastar xifres astronòmiques en veritables banquets, fins i tot en va oferir un d’opípar, previ al seu propi enverinament. El llibre contenia una excel·lent compilació de menjars i receptes culinàries amb les quals s’aconseguien els productes més deliciosos i requerits de l’època.
Informació extreta del web www.curiositats.cat
Fotogrfia extreta del web diogeneschilds.wordpress.com
diumenge, 15 de març del 2015
diumenge, 8 de març del 2015
L’inventor del puzle
Coneixem com a puzle (també anomenat trencaclosques) al joc de taula que consisteix a anar component una imatge col·locant un determinat nombre de peces que van encaixant entre si.
El seu origen es remunta l’any 1766, any en el qual el cartògraf britànic John Spilsbury se li va ocórrer tallar, seguint la línia de les fronteres, un dels mapes que havia creat i el va enganxar en una tauleta de fusta. El seu propòsit era utilitzar-ho per ensenyar geografia a uns alumnes, els qui, després de la lliçó, havien d’anar col·locant cada peça (país) en el lloc que li corresponia.
L’invent de Spilsbury es va convertir en tot un èxit i van ser molts els pares d’alumnes i altres escoles els que li van encarregar que realitzés més mapes tallats en parts. Al principi els va fer de quatre continents: Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia; a més d’Anglaterra, Gal·les, Irlanda i Escòcia.
Va crear la seva pròpia empresa on els fabricava i els venia.
El 1769 John Spilsbury moria sobtadament. Va ser aleshores quan la seva vídua Sarah, juntament amb un ajudant del seu marit a l’empresa, tiraria endavant el negoci.
A partir del segle XIX moltes van ser les empreses que van començar a fabricar i vendre els "mapes disseccionats" (nom pel qual eren coneguts per aquell temps els puzles) aconseguint una enorme fama i modificant-se de simples mapes a qualsevol altra imatge (normalment retrats o paisatges).
No va ser fins a inicis de 1900 quan a Estats Units els puzles van començar a realitzar-se industrialment, i també es va inventar el característic disseny de les peces (perquè encaixessin perfectament unides amb unes altres i sigués més difícil que se separessin). Es van començar a fabricar de fusta i també de cartró.
El boom en la popularitat dels puzles va arribar arran de la Gran Depressió en la qual, comprar un trencaclosques per 25 cèntims i reunir-se tots els membres de la família al voltant de la taula per muntar-lo, era una de les coses més barates que es podien fer en aquells temps tan difícils.
Informació extreta del web www.curiositats.cat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)