Un dia un home es troba una dona gran al voral d'una carretera. Tot i ser vesprada, amb poca llum, s'adona que la dona necessita ajuda. Llavors atura el seu cotxe davant del Mercedes de la dona per ajudar-la.
Malgrat que l'home somriu, la dona té por. Durant més d'una hora ningú s'ha parat a ajudar-la. Li vol fer mal? L'home no sembla molt de fiar; té pinta de pobre i famolenc.
L'home pot veure la por de la dona reflectit en els seus ulls. Ell sap perfectament el que ella sent. És aquest calfred que només la por pot provocar.
"Per què no s'espera dins el cotxe? hi farà menys fred. Per cert, em dic Bryan Anderson"- li diu.
El cotxe només té una roda punxada, però per a una dona gran és un gran problema. Bryan es posa sota el cotxe per buscar un lloc on col·locar el gat. Aviat ha canviat la roda, tot i que s'ha tacat i les mans li fan mal.
Mentre colla la roda nova, la dona baixa la finestreta i li comença a parlar. Li explica d'on ve i que està de pas. I que no pot estar-li prou agraïda per la seva ajuda. Bryan li somriu i tanca el maleter del cotxe. La dona li pregunta que quant li deu; no li importa la quantitat pensant només en les coses terribles que podrien haver-li passat si en Bryan no hagués parat.
El Bryan no li passa pel cap ni per un moment que la senyora el pagui. Per a ell no ha estat cap feina; només volia ajudar a algú que ho necessitava. I molts n'hi ha hagut que el van ajudar a ell en el passat. Així és com ell ha après a ser i a actuar.
Llavors li diu que si realment vol tornar-li el favor, que ajudi a la propera persona que ho necessiti. "I pensi en mi en fer-ho" afegeix en Bryan. Llavors espera fins que la dona arrenca i marxa. Malgrat ser una nit trista i freda, se sent bé mentre ella desapareix en la foscor.
Uns quilòmetres després la dona albira un petit restaurant. Entra a menjar alguna cosa i a descansar una mica abans de fer l'últim tram del viatge. El restaurant sembla bastant pobre. A fora hi ha dos vells sortidors de gasolina. Tot li resulta una mica estrany. Llavors una cambrera s'aproxima a ella i li porta una tovallola de mà perquè s'assequi la humitat del cabell. La cambrera llueix un somriure constant a la cara, tot i que ja porta tot el dia dreta. Llavors la senyora s'adona que la cambrera està embarassada d'almenys 8 mesos. No obstant això, el seu pesat ventre i els dolors no fan canviar la seva actitud gens ni mica. La senyora es pregunta com algú que tan poc té pot donar-li tant a una estranya com ella. Llavors se'n recorda de'n Bryan.
Quan acaba de menjar, la dona paga amb un bitllet de 100 euros. La cambrera se'n va depressa a canviar el bitllet, però la dona se'n va. Quan la cambrera torna, es pregunta on ha anat la dona. Llavors veu que hi ha alguna cosa escrita en el tovalló. Amb llàgrimes als ulls, llegeix el que la senyora hi havia escrit:
No em deus res. A mi em va passar el mateix que a tu: algú em va ajudar de la mateixa manera que t'ajudo jo ara a tu. Si vols tornar-me el favor, ajuda tu a algú altre que ho necessiti.
Sota el tovalló hi havia 4 bitllets més de 100 euros.
Encara hi ha taules de netejar, plats per rentar i clients per atendre; i la cambrera ho fa tot com cada dia. Quan arriba a casa a la nit i se'n va a dormir, pensa en els diners i les paraules de la senyora. Com podia saber que ella i el seu marit necessitaven diners urgentment? El mes que ve, quan arribi el nadó, serà tot més difícil.
Ella sap que el seu marit se'n preocupa i, estirada al seu costat, li dóna un tendre petó i li xiuxiueja: "Tot anirà bé. T'estimo, Bryan Anderson."
I és que "tal faràs, tal trobaràs" o "allò que sembres, ho acabaràs recollint".
(Història que volta per internet, d'autor desconegut (si més no per mi))
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada